Dia 153: Salvador de Bahia

Davant de les costes de Salvador de Bahia, flotant en les aigües tranquiles de la Badia de Todos Os Santos, hi ha la illa d'Itaparica, una extensió de terra de 35 km de llarg i d'uns 15 km d'amplada que gaudeix de platges paradisíaques, de tranquilitat budista i d'un clima d'estiuet durant tot l'any. Avui anirem cap allà un grup reduït de sis privilegiats, de vacances en plena segona quinzena de novembre.

El vaixell surt a quarts de deu del port de Salvador de Bahia. És un ferry que uneix ambdós ports regularment cada mitja hora per donar servei als que viuen a Salvador i trebalen a l'illa, o a la inversa. Som pràcticament els únics turistes del ferry, un trajecte que dura uns quaranta minuts. Passat aquest lapse de temps, el vaixell, amb empentes i rodolons, aparca al moll d'Itaparica vigilat de ben a prop per la imponent figura d'una església amb dues torres colonials, de blanc trencat i mirada trista, que observa l'escena melancòlicament: ja fa més de dos-cents anys que veu arribar i marxar vaixells rumb a terres que mai coneixerà, naus que surten amb destí a pàrams llunyans sense que ella pugui fer mai un pas endavant i pujar-hi i sortir finalment d'aquella monòtona illa on els dies passen sense que res canviï. L'església d'Itaparica, blanca i esvelta, altiva i trista, és el darrer esclau de l'illa.

Només arribar, uns intrèpids conductors de taxis ens venen la moto i part del taxi prometent portar-nos a platges de somni, de sorra deserta, d'aigües cristalines, de palmeres altes i primes, solitàries promeses arran de mar. Han tingut sort, els amics taxistes, ja que han ensopegat amb sis subjectes plens de fe i confiança: ens creiem les seves promeses, pugem al taxi i ens dirigim rumb al Paradís.

Els conductors són uns nanos negres amb celles albines i unes ales a l'esquena. Fins aquí res estrany. El que realment sobta és que puguin conduir a la velocitat del llamp mentre mantenen converses intrascendents i pujades de to sobre el sexe dels àngels. Les discussions són tan acalorades que per moments deixen anar el volant i gesticulen i mouen les mans nerviosament i fins i tot les ales s'estarrufen i adquireixen tonalitats fúcsies. Sembla que la carretera corre per trams costeruts ja que l'església d'Itaparica es veu cada vegada més petita, allà abaix. Com si voléssim, atravessem núvols invisibles i cels de cotó fluix.

Després d'un revolt tancat, el conductor atura el taxi angelical davant d'una barrera de peatge il·luminada pel potent sol de migdia. Al costat de la tanca hi ha una garita petita decorada amb motius de Nadal, un arbre amb boles de colors i un pessebre de fang. S'escolten nadales portugueses. De la petita guixeta surt el porter, barba blanca i túnica sagrada, sandàlies de pescador i bastó de comandament. Porta, al voltant del coll, una cadena d'or ben gruixuda amb les inicials S.P. Fa la salutació surfista amb el dit gros i el dit menut aixecats i pitja el botó que eleva la tanca fins al sostre del Cel, permetent-nos l'entrada: benvinguts al Paradís, resa un rètol lluminós, a peu d'una imatge.

La platja d'Itaparica és la postal màgica d'un paradís de sol, palmeres i aigua blava amb tocs turquesa. La sorra és blanca i tupida; l'aigua és transparent i càlida; les palmeres altes, verdes i plenes de cocos que cauen rítmicament, fent un clot en la sorra humida. Pràcticament ningú ens espera allà...únicament un xiringuito amb menges tradicionals i cervesa fresca, una parella d'aborígens menjant pomes sota l'ombra d'un pomer i un tal Saramago recitant en portugués passatges oblidats del Nou Testament. El dia és absolutament idílic i cal felicitar al departament d'atrezzo: la platgeta és absolutament deliciosa.

Tornem a quarts de cinc de la tarda després d'haver estat torrant-nos al sol tot el dia. Les converses s'han anat estovant amb el pas de les hores fins a pansir-se del tot al final del dia, com no podia ser d'una altra manera. A darrere hora, tots hem buscat la reconfortant presència de la Sol·litud, ajeguda sota l'ombra d'un cocoter: sempre és bo passar una estona en la seva companyia. Taxi de tornada, vaixell i a quarts de set de la tarda ja estem de tornada a Salvador de Bahia amb bones notícies des de Barcelona: 2-0 a l'Inter.

La nit es presenta moguda: dimarts a Salvador de Bahia és festa grossa. Batucades, concerts, festa i xerinola. Quina altra ciutat del món es pot permetre el luxe d'instaurar els dimarts al vespre com a Nit de Farra General? Turistes, autòctons, balladors professionals, orquestres amateurs, percussionistes de renom, animadors de postí, prostitutes de disseny, busca-vides d'ocasió, nens i nenes del carrer, tothom surt a ballar i a beure pels carrers del barri antic, seguint el ritme dels tambors i el timbals samberos que ressonen arreu. Un espectacle que cal veure.

El dia ha estat molt complet. La son acut ràpidament i s'apunta a la festa dels dimarts, movent-se com un rèptil intrèpid, entre les meves cames. A quarts de dues de la matinada la seva mossegada em deixa amb un ull cluc i l'altre a punt de tancar la paradeta. Demà, darrer dia a Salvador.