M'he despertat a quarts de nou del matí rememorant el meu precipitat passeig pel centre de Sao Paolo d'ahir al migdia. He reproduït les imatges en el meu DVD intern: les he passades un parell de cops, he parat les imatges en un punt concret, he pitjat el botó d'slow motion i m'he vist a càmara lenta, caminant pel centre de la ciutat. Hi ha alguna cosa que no m'acaba d'agradar...i no sé què és. He parat el vídeo i he augmentat la imatge fins que aquesta ha estat devorada per un exèrcit de píxels quadrats, i aleshores ho he vist clar: caminava pel centre de Sao Paolo amb por. Inadmisible.
A Barcelona, abans d'iniciar aquest viatge, resseguia amb el dits els contorns de la bola del món, imaginant universos desconeguts, somniant despert en trepitjar metròpolis estratosfèriques, ciutats irrespirables. Durant els dies previs a emprendre el viatge, només evocar el nom de Sao Paolo, el sol fet de posar el dit sobre el lloc exacte del Globus Terraqui on estava ubicada, feia que un calfred d'emoció i felicitat s'apoderés de mi. Sao Paolo, la ciutat més gran de Sudamèrica; Sao Paolo, el motor de Brasil...I resulta que un cop hi sóc, després de recòrrer entre tren, avió, baixell i cotxe més de 50.000 km., hi passejo amb por. No pot ser.
La por ens anul·la. La por ens bloqueja. La por ens cega. La por ens mata. La por és irracional i liquida somnis i fumiga els trossets de felicitat que el món ens ofereix a cada instant.
La meva setmana a Rio amb l'Olinto i família ha estat meravellosa...però m'han contagiat la seva por, els seus temors. Segurament temors raonats i explicables, fruit d'anys d'experiència. No estic dient que fossin temors infundats...només dic que eren temors, pors, angúnies que han fet que -passejant per Sao Paolo- construeixi murs de vidre transparent entre mi i la realitat de la ciutat. Potser els consells de màxima precaució et salven la vida...però en tot cas, si és així, tens una vida més avorrida, menys sincera. Val la pena?
I avui he tornat al centre de Sao Paolo i he lluitat contra aquesta sensació d'inseguretat que tant em fot. No me n'he sortit. Però me'n sortiré. Segur. Així doncs, la visita a la catedral i la seva plaça (Praça de Se) ha estat un rapidíssim rally esquivant fantasmes: els meus propis fantasmes i els fantasmes de carns i óssos que vagareigen per la plaça, gent sense casa, gent sense ofici, gent sense por, gent amb males pintes, gent mal vestida, gent pobre la manjoria, gent pacífica la majoria, gent bona la majoria.
La tarda l'he dedicada al Museu d'Art de Sao Paolo, el MASP, una de les icones de la ciutat, ubicat en un edifici singular aixecat sobre quatre columnes titàniques de color vermell. A dins, quatre exposicions molt interessants per un no iniciat com jo: (1) la relació de l'escultor francès Rodin amb la fotografia; (2) l'obra fotogràfica d'un tal Walker, americà que visquè durant la Gran Depressió; (3) una reflexió sobre els mites i el seu reflex en l'art al llarg dels segles; (4) i una col·lecció de retrats pictòrics de totes les èpoques i tots els estils per repensar sobre com ens veuen els altres i com ens veiem a nosaltres mateixos. Vient les exposicions, també he tingut por: por de la meva pròpia ignorància.
Les exposicions d'art em pugen l'ànim i, quan surto d'un museu, tinc comprovat que la meva vessant artística rep un raig d'hormones i s'accelera la meva imaginació (ja de per si un pèl desvocada). Sao Paolo no ha estat una excepció. Així doncs, he passejat un parell d'hores per la metròpolis paulista en direcció al Hostel, observant amb pedanteria angles morts en els edificis de la ciutat i em els generosos escots de les noies. En definitiva, una espècie de borratxera espiritual que m'ha fet fer fotografies absurdes i m'ha conduït a reflexions estúpides sobre el perquè de tot plegat, que afortunadament us estalviaré. Ha estat una tornada feliç, sense haver de recòrrer a les drogues.
He arribat al Hostel de colorins i m'he relaxat amb una dutxa de serpentines i un sopar de confeti dolç. L'ambient de dibuixos animats d'aquest alberg em dóna molt bon rotllo, i als vespres, enlloc de conquerir discoteques de caipirinhas i garotas paulistes, em vesteixo amb l'hàbit franciscà de viatge i em quedo en la meva cel·la, escrivint, escoltant música o llegint relaxadament en el patio d'estil mexicà del hostel. Què més puc demanar?
PD.- Entrada escrita a quarts d'una de la matinada sota la perniciosa influència de tres llaunes de cervesa "BRAHMS. Originau du Brasil". Perdoneu les molèsties
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada