Dia 147: Sao Paolo

A la una, a les dues i a les....tres! Sí, a la tercera ha estat la vençuda. Avui per fi he trepitjat territori sioux sense por a les fletxes. A l'hora d'esmorzar, tot decidit, he fumigat les meves absurdes pors amb suc d'açaí i unes torradetes de melmelada de cajú. Toca viure el centre de Sao Paolo sense por, m'he dit a mi mateix. A més, per acabar-me d'animar, he rememorat les paraules de l'Olinto quan contestava els meus dubtes sobre la seguretat al Brasil: "Sao Paolo no és Bagdad"-em va dir. Quina sort! Som-hi.

He pujat a l'habitació i allà m'esperava l'equip de maquilladors i de vestuari per la seqüència que estava a punt de protagonitzar. Portarà per títol "Tu a Bagdad i jo a Sao Paolo", una versió gore de l'ensucrada "Tu a Boston i jo a California". El Director de vestuari, un vell verd amb la mà molt llarga i una faldilleta molt curta ha decidit que m'havia de posar la samarreta més vella i suada, els pantalons més bruts i les hawaianes d'anar per casa. Amb aquesta pinta aconseguiré, segons m'ha dit, fer pena als hipotètics delinqüents. Un geni, aquest paio. Potser el que aconsegueixo és que em donin almoïna...

Després ha estat el torn del maquillatge. La responsable de Maquillatge, amant esporàdica del gerent del hostel, el qual -de tant en tant- es fica al llit amb el Director de Vestuari, que és parella de la madrastra -per part de pare- del germà de l'esmentada responsable de maquillatge, ha tret un estoig gran i quadrat amb l'escut de l'exèrcit brasiler gravat al davant: pintures de guerra. M'han pintat dues línies negres sotra els meus ulls, com si fos el quarterback dels Denver Broncos, i han sombrejat el meu rostre amb tocs de mala llet. Potser els dolents de la peli no em faran res amb aquesta pinta, però pago el preu d'espantar tothom amb aquest rictus de la mala sombra. En fi, què hi farem.

Han cridat Acció! i m'he aixecat de la cadira tot fent un bot. La massagista m'ha fet una ràpida incursió a les cervicals i l'utiller m'ha aixugat la suor del front amb una tovallola blanca i m'ha col·locat la protecció dental dins la boca, dient-me a cau d'orella "protegeix-te la barbeta! protegeix-te la barbeta!" Però d'on han tret aquest sonat? En fi. He obert la porta i he sortit al carrer mig desputllat: no duc ni passaport, ni tarjeta de crèdit, ni telèfon mòbil: sóc un home lliure.

He rodat per Sao Paolo dues escenes ben diferents. La primera, una versió light per passar durant l'horari infantil, amb tocs culturals i sense sexe explícit. La segona, després de dinar, ha estat porno social del dur, un documental ple de tensió i crits apte només per urbanites amb insomni i curiositat malaltissa.

Primera part: Plaça de la República, Biblioteca Nacional, Convent de Sao Bento i Museu Anchieta a l'edifici anomenat Patio de Colegio. Aquest darrer ha estat el punt més interessant de la visita ja que aquest edifci va ser el primer que es va aixecar l'any 1570 a l'indret on avui creix una ciutat de 12 milions d'habitants: van ser dos religiosos jesuïtes els qui van fundar la ciutat en un pujolet de l'interior de les costes del Brasil. Un d'ells, el pare Anchieta, era un vasc nascut a Tenerife que va esdevenir el màxim impulsor vital, cultural i religiós del llogarret de Sao Paolo. Una església-restaurant-museu ocupa el lloc on va néixer la ciutat. Molt interessant.

A la mitja part, i abans de començar a rodar la seqüencia més interessant i més heavy del dia, he portat a terme dues activitats necessàries i satisfactòries: dinar (avui, una feijoada brasilera autèntica, amb mongetes negres, tocino, verdures, pà ratllat i un tros de carn encara per identificar), i pujar a una de les torres més altes de Sao Paolo (l'edifici del Banc de l'Estat del Brasil, dissenyat els anys 30 amb l'estil de l'Empire State Building de New York que s'eleva 35 pisos sobre el centre de la ciutat i ofereix vistes espectaculars).

Segona part: m'he repintat les pintures de guerra, una mica descolorides pels 32ºC d'avui i m'he dirigit cap a la Rua 25 de março i el Mercat Central de la ciutat. He caminat durant un parell d'hores per tot el barri comercial del centre, farcit com un formiguer en plena activitat: centenars de venedors ambulants (venent andròmines, articles de pell, begudes calentes i menjar recremat, articles de Nadal, peces de cotxes, bitllets d'autobusos, fruites, sucs, llegums, joguines, i tres-centes mil coses més); milers de persones badant i comprant (movent-se entre carrerons estrets, esquivant decibels a tota potència i carteristes amb poca destresa, homes, dones, nens i nenes, estrangers, turistes, autòctons, immigrants emigrats, negres, blancs, homes alts de color xocolata, xinesos baixets, coreans barbuts, africans cantarins); desenes de policies amb el dit al gatell de la metralleta (amb ulleres fosques i somriure congelat en una ganyota de mala llet) i uns quants animalons corretejant lliurament (gossos, gats, alguna cabra, ocells i sembla ser que algú ha vist un hipopòtam blanc, tot i que està pendent de confirmació).

Ha estat un viatge als inferns sense patir cap cremada. Una muntanya russa d'emocions, d'ensurts, de mirades, d'empentes. Un camí de Sirga cap a la redempció i la curació total de les angúnies. He disfrutat com un tonto de l'ambient, del caos, del soroll estrident, de les mirades que et roben la respiració. Ha estat una excursió directe al cor de la Gran Ciutat, sense dreceres i sense amagatall possible. Hi tornaria demà mateix.

He sortit d'aquell cau de perdició absolutament esgotat, com si les bateries s'haguessin descarregat davant d'aquella pluja de tensions contradictòries. Un suc de coco amb llet ha servit per lubricar el gps rovellat del meu cervell i portar-me de nou cap al Hostel, de tornada. Allà m'esperava l'equip del rodatge en plena bacanal. Jo he passat i me n'he anat directament a dormir sense sopar: la meva capacitat d'acumular estímuls estava (feliçment) esgotada.