Dia 156: New York

Són les sis del matí del meu 156è dia de viatge i la imponent figura de l'estàtua de la Llibertat, anclada a uns centenars de metres de les costes de Manhattan, em dóna la benvinguda de nou al país de les oportunitats. Des de la finestreta de l'avió veig com la seva flama encara encesa guia el camí dels nouvinguts cap al centre de l'univers. Em sento com si tornés a casa. De sobte, el pilot fa una virolla estranya, gira l'avió cap a l'est i es dirigeix cap a la pista d'aterratge del JFK. Welcome to the USA.

Mentre baixo de l'avió em pentino les celles i la barba per presentar-me davant de l'oficial d'Immigració nordamericana amb el millor aspecte possible. La febre no ha reaparegut i faig una pinta raonable, tot i que mai se sap com pot reaccionar un funcionari aduaner americà a les sis del matí. El meu torn arriba i una amable senyoreta amb cara d'haver dormit poc, asseguda darrera una pantalla d'ordinador, em pregunta quin és el motiu del meu viatge. Turisme. Tot seguit em diu que la toqui amb tots els dits. Dubto un moment, ja que no sé si vol que la toqui a ella o a la pantalla. Per la cara que fa, sembla que es refereix a la pantalla. Cal anar en compte: un simple error d'interpretació et pot costar anys de presó. Les meves petjades digitals queden gravades per a la posteritat en la base de dades de l'Oficina de Control Migratori. Llum verda: puc entrar. Un plaer.

Estic de nou a New York. Ja he passat quinze dies aquí abans d'anar al Brasil i ara en passaré nou més. I no em canso de ser-hi. El metro em deixa al centre de la Gran Ciutat. Surto a la superfície a esmorzar i a fer una volta. Em moc amb relativa facilitat pels carrers de Manhattan, amb un punt de familiaritat que no he tingut en cap altre ciutat que he visitat fins al moment. M'agrada. A més, la ciutat passa fred aquests dies, i els llums de Nadal comencen a encendre's i el vapor que surt dels respiradors del metro es cada vegada més espès, envoltant els carrers d'un alè fantasmagòric. Arreu es respira un aire de Gran Ciutat a les Portes d'un Bonic Nadal. M'agrada.

Vist el meu precari estat de salut, i tenint en compte els nombrosos bacteris que viatgen amb mi, decideixo que el millor és buscar un hotelet amb més infraestructura i més intimitat, deixant per una altra ocasió els hostals d'habitacions multitudinàries i banys comunitaris. Així doncs, estudio el mapa de la ciutat i trio el barri de Queens per instal·lar-me, on els preus són raonables i la comunicació amb els punts d'interès de la ciutat és prou bona.

Un cop instal·lat, rebo una trucada de Barcelona. És un Patge Reial amb la carta als Reis dels meus nebots. La llista és concisa i breu, amb una postdata en la que prega aprofitar el favorable canvi del dòlar respecte l'euro per carregar el trineu de joguines. I és així com, després d'escoltar la petició, em llenço en una cursa desenfrenada per exercir de Rei Mag a la ciutat dels Gratacels. Quina passada. Focalitzo el meu centre d'operacions en la botiga Toys'R'Us de Times Square, un temple dedicat a la joguina. La botiga és tan gran que hi quep una nòria enorme dins, on nen i nenes s'ho passen bomba pujant i baixant dels vagons decorats amb motius Disney, Pixar i d'altres sectes del sector. Són tres plantes de joguines, trens elèctrics, nines, jocs de taula, andròmines i milers d'articles de colors i formes diverses que atreuen centenars de persones en lenta perigranació a la Terra Santa, portant un somriure d'il·lusió al rostre. A mitja tarda, després d'algunes dificultats i una cua llarguíssima, tinc els juguets. Ole.

Quan cau el sol, però, acaba la treva. Unes dècimes excessives escalfen el meu cap, un timbal de batecs rítmics. Els meus bacteris contraataquen. Però ara ja no estic per hòsties i, tot i que els he agafat un cert afecte (hem compartit bons moments plegats), penso prendre decisions dràstiques. O ells o jo. Agafo el telèfon. Ara em sentiran.

Truco a la meva agència de viatges. Parlo amb un to dur i contundent. He llegit la lletra petita del contracte i no diu pas res de bacteris ni de virus, els dic mig cridant. I és clar, ells, que tranquil, que unes angines passen en tres o quatre dies. I jo, més enfadat encara amb la resposta, els dic que res de res, que no tinc dies per regalar, que el viatge s'acaba i que necessito estar bé ara mateix...i que facin el que vulguin, però que facin el favor d'eliminar del meu recorregut la presència de bacteris no desitjats. Per un moment em responen de mala manera, com dient que això és un cas de força major i que ells no tenen res a veure amb aquest tema, però de seguida els tallo i els demano a crits que es llegeixin el contracte firmat, on diu que durant la meva volta pel món cap virus ni bacteri podrà acompanyar-me. Volta al món en solitari, els recordo. D'acord, em dieuen, ens posem en marxa i et busquem una solució.

No passa més d'un quart d'hora quan em tornen a trucar.
- Welby? Aquesta nit, a l'aeroport. Terminal 1. T'enviem la solució. Ves-hi, t'estarà esperant.

Acudeixo a l'aeroport JKF de New York amb la mosca darrere l'orella i un parell de bacteris mirant-ho tot des dels balcons de les meves narius, interessats tant com jo en la Solució. La Terminal 1 de l'aeroport JFK és, a aquella hora del vespre, un formigeig de taiwanesos recent aterrats de les antípodes. Observo com els familiars els reben amb poques paraules i escasses efusions sentimentals: el caràcter oriental és fred en aquest tipus de rebudes, tornant-se tòrrid quan l'ocasió s'ho mereix.

- Tu ets en Welby, no? - em diu de sobte una morena d'ulls ametllats i de color verd fusta.
- Sí - dic mig estorat. Estava badant observant amb ulls de sociòleg el comportament dels compatriotes taiwanesos i no m'he adonat de la presència d'aquesta noia al meu costat.
- M'envia l'agència. Vinc a cuidar-te.
- Perdó?
- No has trucat queixant-te que estaves malaltó i necessitaves un remei urgent?. Jo sóc el remei. Vine amb mi

No puc negar que aquests paios de l'agència treballen bé. Sí senyor! No fa ni tres hores que he parlat amb Barcelona i ja tinc davant meu la Solució. I a primer cop d'ull, no està gens gens malament. Ara caldrà veure, però, com pensa arreglar la situació aquesta noia tan bonica.

- Què és enfermera, vostè?
- Mira nano -em respon amb molt de caràcter-, seré el que faci falta per solucionar aquest problema contractual. Si el que necessites és una enfermera, seré enfermera.

I dit això, enfila decidida cap a la porta de la terminal. La febre continua, però estic bastant convençut que estic en bones mans. A vegades pot ser un plaer estar malalt. Aprofito que es dóna la volta per donar gràcies al cel i repassar-la des dels talons fins als cabells. La veritat, no esperava una noia tan bonica darrere d'aquest taulell.

"No esperava una noia tan bonica darrere d’aquest taulell
El teu estil em fascina; on has estat tot aquest temps?
Aprofitaré, ara que et gires, per donar gràcies al Cel
i per passar-te revista, dels talons fins els cabells"

Manel -"Ceràmiques Guzman" 2008