Dia 158: New York

Fa molts anys que no em perdo un Barça-Madrid al Camp Nou. Avui me'l perdré. És un dia trist. No és una tragèdia, d'acord, però és un dia trist. Bé, trist per mi, però no per a tothom: el meu cunyat, marit de la meva germana i amic de l'ànima ocuparà el meu lloc a l'Estadi. Així és la vida: uns riuen i els altres ploren. Me n'alegro per ell.

Així doncs el meu dia a New York està condicionat, de totes totes, pel Sant Sacrament que, a la una del migdia hora americana, s'oficiarà al Camp Nou. Alguns pensaran que no hi ha dret, altres que no s'entén. Molts, però, sé que m'entendran. I és que cap persona normal pot estar passejant tranquilament per New York, veient com els esquirols pugen i baixen dels arbres i com els taxis grocs recorren Manhattan amunt i avall sabent que a menys de 6.000 km d'allà està en joc el partit de l'any...

Degut a l'estat de les meves defenses, decideixo quedar-me a l'hotel i mirar el partit per Internet, evitant el desplaçament a un bar o al local de la Penya Barcelonista de New York. La veritat és que es passen molts nervis veien el partit des de tant lluny. Mirant el partit queda palès que les defenses del Barça estan més en forma que les meves. Quan l'àrbitre xiula el final, un crit d'alegria surt per la xemeneia d'un hotel de Queens. Oe, oe, oe.

Normalment quan acaba un partit del Barça amb victòria, toca cerveseta, una mica de sopar i a dormir. Avui però, són les tres de la tarda d'un magnífic -però gris- dia a New York. La sensació és ben estranya. Però vaja, ja que estem a New York, doncs sortim a fer un volt, no?

Comença a fer-se fosc quan iniciem la nostra ruta urbana per la Gran Ciutat. A la 34a. amb la 9a, a tocar de Penn Station, ens creuem amb una tenda de fotografia i d'electrònica espectacular. És una botiga de dues planes farcida de càmares de fotos, ordinadors, teleobjectius, telescopis, cables, endolls i altres martingales japoneses, atesa per un personal atent, eficient i professional: tots ells són jueus i la majoria d'ells van equipats amb trenes, barbes o vestimenta que els identifica clarament com a tals. La botiga funciona com un rellotge suís, amb una organització increïble. El que més sorprèn és el sistema de lliuramet i recollida del material comprat: sigui quina sigui la secció de la botiga on fas la comanda, el venedor corresponent pitja un botó verd i gros com un meló adosat a la paret i posa en marxa l'engranatge de cadenes i vies que transportarà la teva mercaderia fins a les profunditats de l'establiment on, uns altres treballadors de la botiga, la rebran, l'embolicaran i te l'encapçaran en un segon. Com si es tractés d'una gran planta de muntatge a la fàbrica de Willy Wonka, la botiga està farcida de rails, ponts elevats i passos subterranis per on circulen ordinadors i càmares fotogràfiques a tota velocitat camí d'un destí predistinat. Per celebrar aquest descobriment, adquirim una Canon que fa les fotos tota sola. Una meravella.

Ara ja som tres a New York. La família creix. Així que ella, la càmara i un servidor fem un passeig nocturn per la ciutat, sense notar massa el fred: tot i que la temperatura és baixa, l'alegria que dóna guanyar al Madrid ens escalfa l'ànima. Davant dels nostres ulls van passant les llums de la setena i la sisena avinguda i els reflexos blanquinosos de la pista de gel de Bryan Park, tot just darrera de la Public Library de la ciutat. Tot seguit, a l'alçada del famós carrer 42 quedem impressionats per la majestuositat de la Gran Central Station, la mítica estació de tren de la ciutat, decorada de marbre i silenci i vestida amb grans làmpades de llàgrimes burgeses penjades del sostre, on s'amaguen els somnis dels milers de viatjants que passen cada dia sota seu.

Des de la Gran Central Station ens dirigim cap a Broadway direcció nord, on coincidim amb la Metropolitan Opera House, una estructura de vidre i de colors vius, un modern edifici de materials revolucionaris i d'escales clàssiques amb estora vermella. Davant, una plaça dura acull una font molt bonica de la qual menen raigs de llums dins l'aigua.

- I la teva febre?- pregunta ella de sobte.
- Encara en tinc -menteixo-. Una mica.
- El termòmetre no diu això - respon amb un somriure.
- No me'n refio jo, dels termòmetres. Tu te'n refies?
- És clar. Perquè no ho hauria de fer?
- No són gent de fiar. Tu dic jo. Mira-te'ls. Són uns personatges ben sinistres, amb el seu cap metàl·lic i punxegut, la seva mania de posar-se sota el braç...o en llocs pitjors! I a més a més, plens de mercuri per tot arreu! Quins paios, els termòmetres!
- M'estàs prenent el pèl, nano?
- Ho intento. Però fes-me cas, no te'n refiïs.
- Ah, no? D'acord, no ho faré. Així no he de fer cas dels 37,5ºC que marca el MEU termòmetre...

La noia que ha vingut des de Barcelona per solucionar els meus problemes amb els bacteris brasilers ha fet molt bé la seva feina. Estic absolutament recuperat en només 48 hores. Ara però, és ella la que ha acollit amablement un exèrcit de bacteris en les seves precioses angines. Què he de fer? Fa més de cinc mesos que no em responsabilitzo de ningú més que de mi mateix. Però també fa més de cinc mesos que ningú em diu tapa't, que fa fred.

de sobte veig clar que fa més de cinc mesos que estava esperant l'ocasió perfecte per dir, deixa'm cuidar-te una miqueta, vols? L'essència no ha canviat. El món segueix girant en la mateixa direcció.