Dia 157: New York

Un cel blau d'hivern em desperta a primera hora del matí. La temperatura és de cinc graus i no hi ha cap núvol que es miri la ciutat des de dalt. New York passeja embolicada dins d'un abric de vellut. La llum zenital del sol d'hivern encén ombres somortes, apagades, i tot està cobert d'una capa de gel imaginari, d'un tapís de fred que convida a caminar per la ciutat amb un gorro de llana i una bufanda gruixuda. És un d'aquests matins de tardor on l'hivern fa un assaig general, una preestrena de gelor i fred que mostra com de gran pot ser el seu poder quan li arribi l'hora. És un dia d'hivern de cel ras, jorn de ventisca volàtil i de fulles engrescades per les ratxes del vent del dimoni. Potser en qualsevol altre lloc i circumstància us diria que el que ve de gust és quedar-se a casa al costat d'una llar de foc, o d'una estufa, o d'un bon llibre que t'escalfi l'ànima, però estic a la Gran Ciutat, i és un gran plaer poder passar fred a New York.

Tot això ho penso des del llit estant, mirant per la finestra de l'habitació i observant la barriada tristona de Queens on està instal·lat el meu hotel. M'agradaria poder sortir a passar fred, però no em deixen. En aquests moments en què escric aquestes línies, la meva enfermera particular està trucant al metge. La febre no ha baixat. I tu no surts fins que et vegi un metge, ha dit. Collons, quin caràcter.

Així que suco les ganes de sortir en el cafè de l'esmorzar i em resigno a quedar-me al llit fins que un professional competent determini l'estat de les meves angines. Mentre esperem, iniciem una conversa animada que durarà fins que l'eminent doctor arribi. El meu viatge en solitari s'ha convertit, per unes hores, en un viatge a dos...i m'agrada.

A la una del migdia es presenta el metge. És un senyor alt, una mica encorvat i amb un somriure franc. Té cara de simpàtic. Què voleu que us digui, tractant-se de metges això és el millor que et pot passar: en general, tots plegats són una colla de cretins que juguen ser Déus omnipotents, personatges que es creuen màquines infalibles que tot ho saben, genis que mai s'equivoquen...tot i que realment són homes i dones tan erràtics i equivocats com cada un de nosaltres. Essent així, el millor que et pot passar és que, almenys, siguin simpàtics. El metge ve acompanyat del seu fill de deu anys, un nano amb cara d'intel·ligent i amb una retirada a Harry Potter. El xaval parla espanyol perfectament (sa mare és seguidora del Ràcing de Santander) i, després de saludar, s'asseu a la cadira reservada a la visites. Des d'allà controlarà la situació.

El metge em pregunta què em passa, quins símptomes tinc i què m'estic prenent. Escoltades les meves explicacions en un anglés paupèrrim i macarrònic, s'atura i mira son fill. Aquest, amb un gest li indica que ha de procedir a examinar-me la gola.

- Aaaaaaaaaaaa - faig amb la boca oberta, allargant el so vocàlic perquè els bacteris el sentin bé.
- Angines - diu el metge.

Un geni, ja ho deia jo.

Detectat el problema, cal aplicar la solució. El metge obre el seu maletí ple de gasses, aspirines, grapes, alcohol, augia beneïda, antibiòtics rectals, entisèptics, antialèrgics, antiquaris i antitèrmics. En un lateral pengen també xeringues de colors, xeringues verd pruna, vermell maduixa, groc llimona, blau barrufet. Cap allà es dirigeix la mà insegura del metge. Quan és a punt de decidir quina injecció em salvarà la vida, s'atura un instant i mira en direcció a son fill, que s'entreté dibuixant floretes d'Esclerantus en un DIN-A4 de l'Hotel. El nano, sense girar-se diu:

- Blau barrufet.

Són pare agafa la xeringa de color blau i pronuncia un gens convincent no te va a doler, amb accent càntabre. Si tu ho dius. La punxada -ai!- m'agafa per sorpresa a mi però també a la meva enfermera: marejada, rau mig estirada als peus del llit, blanca com un ninot de neu i amb cara d'haver tastat -en dejú- un gotet de licor de catxaça. Per la seva mirada absent algú diria que la punxada la rebuda ella. Però no: és a mi a qui han foradat el braç esquerra per introduir-me dins del cos un exèrcit de defenses especialitzades en combatre bacteris brasilers afincats en angines alienes. Esteu perduts, amics meus, no teniu res a fer.

- Estàs bé? - li pregunto a la noia d'ulls verd fusta.
- Sí, sí. No et preocupis. És que no m'agraden els metges.
- A mi tampoc. A mi només m'agraden les enfermeres.
- Millor per tu - diu, encara mig grogui.
- A veure si t'hauré de cuidar jo a tu - li dic profèticament.

El metge, mentrestant, recull les seves coses i escriu alguna cosa en un paper de receptes. Un cop ho té escrit, li ensenya al seu fill, que amb un boli vermell li corregeix les faltes d'ortografia i li rectifica la dosis prescrita. Total, un antibiòtic americà durant cinc dies i un parell de dosis d'antiinflamatori. Ah!, i puc passejar per la ciutat tranquilament.

Acomiadem el metge i a son pare donant-los les gràcies per haver vingut fins aquí. Són gent agradable. Però no hi ha gaire temps per sentimentalismes així que, seguint al peu de la lletra els consells d'aquest senyor tan amable que ha vingut a punxar-me, em vesteixo per sortir al carrer.

- Coneixes New York? -li pregunto
- No, encara no - respon ella
- Hi anem plegats? Jo sí que la conec - li dic fent-me el xulo.
- Anem-hi. Però tapa't, que fa fred - replica.

Així doncs passem la tarda plegats recorrent els carrers gèlids de la Gran Ciutat: barri de Chelsea, Union Square, Flatiron Building, Madison Square, Cinquena Avinguda, Empire State Building, Times Square i Rockefeller Center. S'ha fet fosc de seguida i el trajecte ha estat pràcticament una sortida nocturna, un passeig sota els estels de Nadal que creixen en tots els racons de la ciutat. New York està bonica i freda i plena de gent.

Sota les llums infinites de Times Square, les seves pupiles verdes semblen pous d'aigua sense fi. Es nota que li està agradant la ciutat. Els anuncis de mil colors pinten les nostres cares amb llums diverses, dibuixant perfils grocs i blaus i vermells brillants. Ha estat una gran tarda d'hivern prematur, un passeig sota les profunditats de mil capes de roba, una vespreda en bona companyia a la ciutat de New York.

- Et quedes uns dies més?
- Fins que estiguis recuperat. És el que diu el contracte.
- I després?
- Després ja ho veurem. Però ara, tapa't, que fa fred.

Em sembla que em faré el malaltó uns quants dies més...