Dia 10: Moscou

Matí de dissabte sense despertador, com si fóssim a casa. Però som a Moscou. Hem dormit 10 hores seguides en aquest llit tou, de coixins enormes i gruixuts, en una habitació sense cortines. L'habitació del Hostel Number One, que així és com es diu aquesta antiga residència dels cadets de l'Exèrcit Roig, passadissos amples, estores emmoquetades, sotres alts. La veritat és que esperàvem trobar un Hostel ple de canadencs, australians i americans (i amb sort, d'ucranianes), però ens hem trobat amb una rèplica del mausuleu de Lenin que hi ha a la Plaça Roja. I amb això no estic dient que estiguem decepcionats, no, ans el contrari: aquest ambient de Guerra Freda mola molt.

Tot va començar a Barcelona. Vuit dies després de reservar les tres nits per Internet, rebem un correu electrònic dels amics del Hostel Number One que ens demana a quina pensem deixar-nos caure per Moscou el dia D. Després de rebre la nostra resposta, ens envien un segon correu amb instruccions molt precises: què havíem de fer i com ho havíem d'executar per arribar des de l'estació de tren a l'habitació reservada. Les instruccions eren, talment, les d'un joc de rol amb molta acció i misteri, com una gran gimcama per la capital rusa. Us les reproduïm perquè us feu una idea.

CCCP - HOSTEL NUMBER ONE presenta "Les Instruccions" (Basada en fets reals)
Primera: Arribareu a l'estació de tren Kievskaya. No feu cas de les persones que, a peu de tren, us ofereixen servei de taxi. Podrien ser espies.
Segona: Agafeu la línia verda num. 5 direcció Est. Passadís de l'esquerra, primer vagó. Canvieu a l'estació de Zumosol i agafeu la linia roja, tren 1917 direcció Plaça de la Revolució. Baixeu a l'estació Kamarada Grozny.
Tercera: Sortiu al carrer cap a l'esquerra. Trobareu un txexè demanant caritat (no li en doneu: si ho feu, canviareu Hostal per Koljos). Passareu davant d'un supermercat amb les estanteries plenes (que us pensàveu, occidentals). Al segon carrer, torceu a l'esquerra. Seguiu sempre endavant. A l'alçada del carrer Natasha Wobisdu, gireu a l'esquerra. Heu d'arribar al núm. 12 d'aquest carrer. A l'alçada del núm. 10, un militar amb kalashnikov us sortirà al pas cridant i dient-vos que on us penseu que aneu. Ja podeu dir missa que per allà no us deixarà passar. És molt bo fent la seva feina. Cridarà. Farà cares rares. Feu-li cas, no passeu per allà. Perillós, perillós no és: en realitat és un ex component de la Cubana i té bon fons, però des de que actua a Rúsia i li deixen portar bales de veritat enlloc de perdigons s'ha tornat una mica vedette, ja m'enteneu. Aneu cap a l'esquerra, doneu la volta a l'edifici i continueu. Al davant veureu un edifici baixet amb una pintada que diu Yankees Go Home: és la recepció.
Quarta: Entreu a la recepció passant sovièticament de la consege (està sorda). Gireu a l'esquerra on hi ha un taulell de fusta. Espereu.
Cinquena: Seguiu esperant, la funcionària estarà esmorzant (o dormint, com fa sempre).
Sisena: Quan aparegui una senyora amb un uniforme marró i amb galons a les hombreres, no li feu cas: és la neboda de la conserge, condecorada al front (i a les hombreres). De seguida apareixerà la responsable de Recepció. Doneu-li el passaport, el vostre control d'aduana i piqueu-li l'ullet. Farà una fotocòpia de tot plegat. Tardarà moltíssim si no li heu picat lúllet (us avisem). Us tornarà el passaport i el control d'aduana i us donarà a omplir un formulari.
Setena: Ompliu el formulari. Són dades personals no sotmeses a la Llei Orgànica de Protecció de Dades ni de broma. Amb elles farem el que ens convingui, és a dir, les passarem al KGB i als reposnables de la LiublanKa, així com a Matutano, Coca-cola i Colmado MariLuz, amb qui tenim un acord de patrocini. Escriviu-ho tot en lletres majúscules i perfecte cirili, eh?
Vuitena: Retorneu el formulari. Us entregaran un carnet amb les vostres dades i el número d'habitació. Sortiu de la recepció i camineu 1941 passes a l'esquerra. L'edifici que sembla que estigui a punt de caure és l'hostal. No us preocupeu: fa 50 anys que sembla que hagi de caure i encara no ha caigut... hauríeu de tenir molt mala sort, nanos. L'edifici té una porta metàlica i un intèrfon. Marqueu la combinació LND20051992RK-PRS17052006SEGB-RM27052009SELM i empenteu la porta cap a vosaltres. Si no funciona la combinació, proveu d'empentar igualment la porta. A vegades s'obre així.
Novena: Pujeu un pis. Pesa la motxilla, eh?. Arribareu a un replà. Veureu un timbre vermell. Pitgeu-lo (tranquils, no és un puticlub). L'ascensor anirà baixant. Bé, no cal que us ho digui perquè el sentireu patinar des de l'àtic. Si ha frenat en el pis que esteu (no és cap garantia...ja res està en garantia en aquest país), entreu-hi i premeu el 4. Si no arranca és que no funciona. Pugeu a peu.
Desena: Un cop arribeu a la quarta planta, truqueu a la porta i espereu. Si tarda molt, veure instrucció cinquena. La porta s'obrirà automàticament. Passeu. A l'esquerra hi ha una paret de vidre. Darrere la paret hi haurà una dona planxant una camisa de franela del seu fill, que mai va tornar del front. És trist, sí, molt trist. És molt trist que el fill fos un contrarevolucionari que coleccionava camises de franela. No va poder tornar del front, ja m'enteneu. Us somriurà. Torneu-li el somriure. Només parla rus. Espavileu-vos. Doneu-li la documentació que us ha donat la reponsable de recepció. Renegarà en rus, no li feu cas. Que si no s'entén la lletra. Que mira quina falta d'ortografia. No es poden ni veure, amb la responsable de Recepció. Gelos. Sí, gelos ferotges. Es veu (baixa la veu), que pels volts de 1917, quan Lenin estava revolucionat i tot això, les dues estaven enamorades del mateix home. Un drama, sí, ja ho podeu ben dir. I l'home, un dia, no va tornar a casa. Es va quedar al front? No, que va, aquest era cosí germà d'Einseinsten i li feia d'ajudant de càmara, i quan va poder, va tocar el dos als Estats Units. Amb quin passaport? Bé, és difícil d'entendre així explicat, però, segons diuen, el Comissari de la policia fronterera dels Estats Units va entendre Einstein, enlloc d'Einsenstein, i no es va atrevir a negar-li ni el visat, ni l'entrada al país ni el taxi que, envalentonat, va exigir-li el caradura. Doncs bé, la senyora que planxa camises de franela darrera d'una paret de vidre en el pis quart de l'Hostal on haureu arribat no li ha perdonat mai a la responsable de recepció que el cosí germà de l'aclamat director fugís. Creu que va ser culpa d'ella. En fi, no li feu cas.
Onzena: Us acompanyarà a l'habitació i us explicarà en rus quines són les normes i les instruccions de funcionament de l'hostal. Us tocarà a vosaltres averiguar quina és la dutxa de nois i quina la de la noies. I no val equivocar-se expressament, marranots. Segurent us voldrà tancar a dins l'habitació amb clu. Feu-li veure que no cal que us tanqui (encara té tics estalinistes, de quan tancàvem estrangers perquè no fugissin...sí, és lleig, ho reconec, però van començar els alemanys, amb aquell horrible mur). Insistiu-li que no cal que us tanqui, que us portareu bé. Si no reacciona, alceu el puny i.... canteu la internacional. Canteu-la en cirílic, si us plau. Així us deixarà en pau i no us tancarà.
Dotzena: Haureu arribat. Toca dormir i no fer soroll. La senyora gelosa que planxa camises dormirà al passadís al costat de la porta de la vostra habitació en una cadira plegable per vigilar que els dolents no us molestin. En el fons, és una romàntica.
Doncs el que us deia, quan vam rebre les instruccions, ens ho podíem haver imaginat, que seria d'aquest estil, però mira, no hi vem caure. Un cop desperts, dutxeta i a veure Moscou. Però això serà en un altre post.