Dormir en un tren no té massa secret. Es tracta de deixar-se endur pel repetitiu ritme de cadència simètrica del moviment dels vagons sobre les vies. El tren es mou, es balanceja, bota i rebota sobre els camins de ferro i augmenta o disminueix la velocitat en funció del tràfic ferroviari, mentre sons metàlics constants es reproduiexen eternament juntament amb ocasionals sirenes que diuen adéu, o que saluden per saludar. Dins d'aquesta capsa de ritmes contínuus i sorolls hermètics, el dormir és un exercici simple i saludable. Hem dormit força bé.
L'esmozar de té calent i galetes és el trailer llaminer que precedeix la gran pel·lícula d'avui. A quarts d'onze comença, més enllà de la meva finestra, un espectacle en 3D de força inigualable, rodat en viu i en directe i protagonitzat per l'estelar Sibèria, que ja sigui a l'hivern, amb el seu vestit de gala blanc, ja sigui a l'estiu, amb la seva combinació de verd i blau a l'estiu, sempre surt molt bé.
I, efectivament, Sibèria surt preciosa. Vestida d'estora verda, de riu blau, de corbs negres sobrevolant el tren, de blanques cabretes i de cases de fusta marronosa tacada pel fred i la humitat. Univers de colors i d'extensions inabastables. Els efectes especials afecten especialment els espectadors que gaudeixen de l'espectacle des de les finestres baixades del Transiberià, que corre desbocat direcció Vladivostok. El vent despentina la descuidada barba i fa tirabuixons de cabell d'àngel. És un d'aquests moments en que et sents protagonista de la teva pròpia pel·lícula: la sensació tan real del vent a la cara et desperta de la irrealitat en que t'instal·les quan puges al tren. Baixar la finestra i gaudir en primera persona de cada un dels kilòmetres que la locomotora va devorant et proporciona una sensació extra de realitat.
Mentre som protagonistes d'aquest viatge, prenem conciència del veritable significat de Sibèria, no només pels russos sinó pel propi planeta. Sibèria és un autèntic pulmó verd, un autèntic oasis d'oxígen, un veritable viver de matèries primeres bàsiques. Avui ens hem creuat amb un tren de mercaderies que anava direcció oest amb més de seixanta vagons carregats de fusta, tractada i sense tractar. Més endavant, trens infinits transportant carbó, carregats fins el darrer centímetre d'aquest veritable or negre del segle XIX, que segueix sent clau durant el segle XXI. La fusta i el carbó, elements que semblen denostats en la civilització occidental de vitroceràmica i de plàstics de colors, encara constitueixen pilars fonamentals de l'economia i l'energia postsoviètica. Mentre escric aquest post, dos trens de setenta-cinc vagons cada un!, plens de gas, transporten aquesta vaporosa font d'ènergia cap a Europa. Litres i més litres de gas liquat atrevessen les planúries siberianes per escalfar indústries i famílies i omplir de dolars americans l'antic país dels soviets.
La pel·lícula té final feliç. Sibèria segueix elegant i salvatge, tot i les viscissituds mediambientals i històriques. Bona part del viatge es fa sobrevolant un amplíssim riu, riu asiàtic de reminiscències xineses. Quan el The End apareix en forma de gana, compartim el dia i les menges amb l'Evgeny i la Tania. A aquestes alçades de viatge ja m'han convidat a Rússia, m'han regalat un parell de souvenirs i pretenen portar-me fins a la porta del hostel un cop arribem a port. I a més, estan aprenent espanyol a tota máquina.
La tarda adquireix tons de vacances de luxe amb una migdiada de més de 2 hores. Brutal! Després de la migdiada eterna, atrevessem el kilòmetre 7.000. A poc a poc el sol torna a marxar i esborra el paisatge. Nosaltres carreguem les piles amb un sopar reparador. Avui la cervesa no està calenta. Cal aprofitar-ho. El tren es mou i torna a sonar música d'anar a dormir. Provarem de fer-ho escoltant els sons i els moviments de la locomotora avançant cap a l'est.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada