Dia 16: Transiberia Km Zero

No hem perdut el tren. Estem al Transiberià!

Quan escrivim el post d'avui portem exactament 24 hores en el tren. Vam arribar amb temps suficient a l'estació després de passar per un supermercat de Moscou i comprar menjar per tres dies (aigua, fruits secs, sandwitchs, formatge, plàtans, pepinillos, préssec amb almíbar, sucs). Durant el viatge anirem comprant més coses, però cal aprovisionar-nos bé: anem cap a Sibèria i cal anar una mica preparats.

El Transiberià arriba puntual, una mica abans de les nou de la nit, quan el sol de Moscou està començant a pensar seriosament en la posibilitat d'anar a dormir. El cel s'ilumina d'un groc de somni, d'un blau ataronjat. Moltíssima gent s'acumula a l'andana amb farcells plens de cogombres, tomàquets, plàtans, garrafes d'aigua, vestits vells, draps i andròmines diverses, maletes de roba vella, bosses d'espart, cremalleres a punt d'explotar. Motxilles, bosses, cistells de colors desgastats. Cares d'il·lusió. Cares de cansament en la gent gran. Cares d'alegria entre els nens que corren entre els vagons. Somriures de comiat d'interminables famílies russes que vénen a acomiadar el fill, la germana, els sogres. Brugit eslau, paraules d'amor, senzilles i tendres, da sbidania Alexei, mocadors al cap, pells morenes. També turistes despistats, perduts al mig de l'andana pintada ja de vermell. Instant per recordar. El tren diu Moscou- Vladivosok. Uau!

L'encarregada del vagó serà la nostra mare, la nostra jefa, la nostra guia espiritual, la nostra salvació o la nostra perdició. Un far. Una llum dins del túnel. Haurem d'obeir les seves ordres, reverenciar les seves instruccions, venerar la seva figura i no contradir, en cap cas, les seves decisions. I sobretot, estar atents al moment en què ordini pujar al tren quan parem a les estacions. Anem a veure si tenim sort. Bé, a primera vista sembla una tia divertida ja que de seguida ens adonem que és la néta de la mundialment famosa dona barbuda del "Gran Circo de Moscú" que actuava cada Nadal a la Plaça de Les Arenes, quan era petit. És ella, no en tinc cap dubte: el mateix nas, la mateixa caiguda de parpelles, aquell indissimulat tic a les orelles, i també, sí, és cert, aquell bigoti afilat i puntxegut, aquella sotabarba poblada de pèls que desapareixen a l'alçada de la clavícula.

Ella és qui ens obre la porta del paradís ferroviari amb una exagerada teatralitat, com si vulgués expressar alguna cosa així com benvinguts al teatre dels somnis. Exagerat, sens dubte, perquè no deixa de ser un tren, amb vagons, rodes i un conductor. Agraïm aquesta hiperbòlica rebuda, que possiblement només existeix en la nostre ment, i ens dirigim a descobrir la darrera incògnita de l'equació que donarà com a resultat l'èxit o el fracàs del nostre viatge: els companys de viatge. És cert que vam estar fent travesses de qui serien els nostres tres acompanyants al compartiment, però les possibilitats eren tantes que de seguida vam deixar de jugar: serà un militar nostàlgic, la seva callada dona i la seva filla preadolescent? Serà una parella gai de francesos i un rus malcarat? Serà una venerable velleta que inicia el seu darrer viatge, després d'acomiadar-se dels seus fills, acompanyada del calçasses dels seu fill i de la bruixa de la seva nora, que intentarà durant els set dies de viatge que la vella xiruca canviï el testament? Seran tres americans irreflexius fans de Charlton Heston? Serà el manàger i les dues cantants solistes del famós grup "Ukranianes Wou-wou"? Serà un matrimoni d'Albacete i una senyora de Peruggia que fa mitja tot el dia, mentre passa el rosari en llengua vernacle confessant pecats de joventut a la Madonna d'Arezzo?

Les especulacions s'acaben quan arribem al nostre compartiment. Una parella. Joves. Russos. Ella, embarassada de cinc mesos. Ell, capità de l'exèrcit Rus, metge militar. Un encant de parella. Anglès? Poquíssim: ell pràcticament res. Ella va fer el curs de Barrio Sésamo amb el gran Coco: sap dir cerca i lejos, sap dir arriba i abajo, i sap dir dentro i fuera. No és molt però per alguna cosa es comença.

El tren es mou. Estem en ruta, de nou, cap a l'Est. És un tren novíssim, molt net, molt còmode, amb lavabos decents, estores al passadís, aire acondicionat, endolls als compartiments, lamparetes individuals, prestatges, manteta i tauleta. No té l'aire rústic i destartalat dels antics Transiberians, però íntimament ens n'alegrem.

La primera nit arriba després de les presentacions. L'ànima russa, tantes vegades elogiada en aquest blog, reneix, es multiplica i explota en aquest tren, i la seva ona expansiva arriba a tots els racons del nostre cor. De seguida en Màximilian i la Vctoria es presentenv. Són casi deu anys més joves que jo, vénen d'una setmana a la platja al Mar Negre i tornen a casa, a 200 km. de Vladivostok. Jo explico una mica que collons faig en aquell tren, tot això en rus (beneït diccionari) i anglès. De seguida ella s'apodera del diccionari i comença a fer-me mil preguntes. Sort que arriba l'hora de dormir perquè en aquell moment li estava explicant què va passar amb aquell souvenir de Menorca que va desaparèixer de casa els meus pares fa 30 anys. El secret seguirà guardat.

La son m'atrapa mentre somnio, en rus, en alguna cosa semblant a la felicitat.