Hem recollit les nostres coses del Hostel on hem estat allotjats aquests tres dies. Ens han tornat tot allò que duiem a les butxaques quan vam entrar i ens han deixat marxar per la porta principal, alta com un sant Pau. Quan s'ha obert, ha emès un soroll metàl·lic i després s'ha tancat sorollosament, deixant darrere nostre un món imaginari ple d'aventures. En tot cas, un cop a fora, no ens esperava cap amic amb un vell cotxe, destartalat (el cotxe i l'amic).
Així doncs, tocava agafar el metro de Sant Petersburg per primer cop. Val a dir que no és tan espectacular com el metro de Moscou, però val la pena per dues circumstàncies: la primera és que és un metro increïblement profund amb unes escales mecàniques pràcticament verticals que baixen i pugen a un velocitat endimoniada (hi ha fins i tot cordes per agafar-se, em sembla): baixes a moltíssims metres sota terra, suficients com per atrevessar canals i rius, i aquest descens a les catacumbes de la ciutat dels zars permet fruir d'un bon fresc de l'actual societat russa: a munt i avall de les escales pugen i baixen ex militars pensidets amb els galons penjant de l'americana, matriuskas amb monyo i cara de mala llet, pijas de tacons d'agulla i de cervell operat, estudiants amb carpetes forrades de Guns'n'Roses o Kamillions, executius de la màfia local, nacional i internacional, immigrants caucàsics i treballadors xinesos, mares emperifollades amb cotxets de la Barbie, funcionaris del ministeri d'afers interiors, soldats ferits a Txexènia on han perdut la dignitat i una cama, comunistes nostàlgics, activistes pro drets humans seguits de la policia secreta, i un sense fi de persones i personantges que passen davant teu durant els dos minuts i mig que dura el viatge. Si vols tornar a pujar, uns senyora amb bata, asseguda al final de les escales mecàniques et ven una altra fitxa, i apa, com en el Tibidabo, amunt i avall.
La segona circumstància que fa digne de veure el metro és que està construït com a refugi antinuclear, per la qual cosa, quan arribar el comboi, ningú el veu...només se sent. Quan d'atura, les comportes de ferro colat que decoren el passadís de l'andana s'obren de bat a bat, deixant veure el comboi i multitud de cares darrere les finestres del tren. Tot plegat fa una mica de por...tot i que reconec que és un bon lloc per passar els Nadals en cas d'atac nuclear.
El metro ens ha dut 10 km lluny del centre de la ciutat, on es ha rebut Lenin, quiet com una estàtua al mig de la plaça. D'allà hem anat, com no podia ser d'una altra forma, al monument commeratiu del setge d'Stalingrad durant la Segona Guerra Mundial. Música clàssica, flames perennes, inscripcions heroiques i estàtues gegantines representant els soldats, els obrers, les mares plorant, l'orgull i el dolor, els plors i la victòria. Més d'1.200.000 persones van morir durant els nou-cents dies i les nou-centes nits d'aïllament. A l'interior del memorial, sota terra com una tomba, objectes del setge, un vídeo molt tràgic i 900 espelmes. Un memorial fet amb gust (soviètic) que ha calmat una mica les (malatisses) ganes de veure i viure en aquesta espalendorosa ciutat de palaus i catedrals la ferida que va deixar la guerra.
Aquest darrer dia a la capital dels zars ha continuat amb una visita a la casa-museu de Kirov, líder dels comunistes de Leningrad, amic de Lenin i mà dreta d'Stalin, cap de la regió del Soviet de Leningrad. L'interès de la visita era veure un apartament de la dècada dels vint del segle passat i passejar per la seva vida, els seus records i la seva desgràcia: l'any 1934 Stalin va purgar la vella guàrdia bolxevic que havia dirgit la revolució i el primer en caure va ser Kirov: se'ls va carregar a tots i es va quedar sol en el poder. Ens ha agradat l'apartament, decorat encara com el tenia el matrimoni Kirov. Per cert, tenien en cada habitació una foto o un quadre de.....Stalin.
Sant Petersburg s'acaba. Anirem a fer el darrer volt per la ciutat de les Nits Blanques: a les 12 de la nit és completament clar i a les tres de la matinada ja fa sol. Pujarem a la cúpula de la Catedral de Sant Isaac per veure una darrera panoràmica d'aquest prodigi de la naturalesa, que resisteix sense immutar-se els exèrcits de turistes, com abans ha resistit d'altres de més perillosos i macabres.
El tren marxa cap a Moscou. Som-hi
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada