Dia 27: Transiberià

Els puristes diuen que el Transiberià s'ha de fer d'un sol cop. Tot seguit. Sense baixar del tren ni fer parades intermitges. Els puristes dels viatges creuen que s'haurien de fer els 9.288 Km. que separan Moscou de Vladisvostok d'una tirada: 7 dies i 7 nits amb diversos canvis horaris i una diferència horària final de 7 hores.

De puristes n'hi ha en totes les disciplines de la vida, i està demostrat que no sempre cal fer-los cas per gaudir de la vida. Hi ha puristes en el món espiritual, que negarien qualsevol sincretisme entre religions i cultures; hi ha puristes en la gastronomia, que neguen credibilitat als genis de la nova i exitosa cuina que estratifica truita de patates i canelons; hi ha puristes en el món de l'esport, que creuen sacríleg no jugar de blanc immaculat a la pista central de Wimbledon o que no admeten el futbol més enllà del diumenge a les cinc de la tarda. Hi ha puristes també en la política, l'alpinisme o el new-age, també en el cultiu de la rosa silvestre, la curació de la grip porcina o l'elaboració tradicional dels penallets, així com n'hi ha en les ciències econòmiques que permeten quadrar un balanç fiscal o d'entre els fans de l'autèntic cinema escandinau.

Però nosaltres hem passat olímpicament dels puristes dels viatges i hem decidit recorre el tram Moscou-Vladivostok en dues etapes. La nostra salut, la nostra higiene i les experiències viscudes a peu del Llac Baikal ens ho agraeixen. Avui hem començat la segona etapa.

Ens esperen més de 4.000 km. en tres jornades completes de tren, en règim de pensió completa. Pugem al tren a Irkustk i avancem sense parar cap a l'Est, trepitjant amb els talons la frontera de Mongòlia. Quan parem a les tres hores de viatge a Ulan-Udé, Mongòlia estarà a només 70 km. de distància. Però no anem cap al sud, sinó cap a l'Est, i a poc a poc anem circulant paral·lels a l'univers de Genghis Kan i dels seus descendents, direcció l'oceà Pacífic.

El tren que ens dur cap a l'est és més rudimentari que el que ens va portar fins a Irkustk fa una semana. Més atrotinat, fet de fusta, amb un sol lavabo, sense endolls als compartiments, sense senyores que venen menjar pels passadissos, sense neteja diària amb aspirador, ni indicador electrònic de la temperatura. Potser més autèntic. No us penseu: segueix essent un tren comfortable, pèrò sense les comoditats pròpies d'un tren nou de trinca.

I evidentment, toca compartir el viatge amb uns desconeguts. M'hi jugaria un peix que seran russos, anava pensant mentre arribava a l'estació. Touché: el peix és meu: Evgeny Stepanets i la seva filla Tània, de 7 anys. Han acudit a l'estació amb la mare de la nena, que s'ha quedat a Irkustk. Viatgen només, doncs, pare i filla, i ens hospedem nosaltres tres en el compartiment. Ell és un rus que ha estudiat a l'escola militar d'aviació, a Ucraïna, però que mai va exercir com a pilot. Va deixar-ho per enrollar-se com a policia local, i després ho va deixar per fer de guàrdia de seguretat. La darrere feina, guàrdia de seguretat d'uns grans magatzems a les afores d'Irkustk. "Chef", em diu amb orgull. D'acord, Evgeni, cap dels vigilants de seguretat d'El Corte Inglés rus. Ara està jubilat tot i que no té els 40 anys. Viatgen a Vladivostok on ell hi té el pare i els germans.

La comunicació és molt difícil, doncs ell parla igual d'anglès que jo de rus. Algunes paraules. Res més. Però l'ànsia i les ganes de conèixer coses meves i d'explicar-me'n d'altres de Rússia en general, i de Vladivostok en particular, d'on n'és fill, són tan grans, que el diàleg, entretallat i suportat a cops de diccionari i Pictionary, avança sense aturador. I és enriquidor. Abans de sortir de Barcelona, va caure a les meves mans la transcripció d'unes conferències que el mestre Kapuscinski va pronunciar en diferents indrets i en diferents èpoques de la seva vida, parlant de l'Altre. Les reflexions de l'emminent reporter polonès sobre el contacte i la relació entre civilitzacions eren encertadíssimes: tu t'acostes a l'Altre, i tu ets un Altre per ell. I les relacions són difícils per por al desconegut, per por a la impossibilitat de fer-se entendre, per por a la diferència, per manca de temps, de paciència o de voluntat. I en aquest punt noto com el poble rus s'acosta a aquells que som diferents sense por ni recança, amb el cor obert i el rebost preparat per compartir. L'ànima russa fa la seva feina, i el lent tarannà del viatge en tren la remata, doncs no hi ha millor escenari que disposar de tres dies i tres nit per endavant per compartir amb l'Altre el teu propi món.

De seguida ens adonem que el paisatge és molt més espectacular en aquesta segona etapa del Transiberià. Les muntanyes verdes i els rius amples vénen a buscar-nos mentre pobles de fusta saluden des de l'altre costat de les vies. Es fa fosc mentre atrevessem el kilòmetre 6.000. Una nova fita. El sol ha marxat. Toca compartir el pollastre rostit, el puré de patates i la cervesa amb l'Evgeny i la Tània. Bon profit, i a dormir.