Dia 112: Niagara Falls (New York) - Bennigton (Vermont)

Surto del poble de Niagara Falls ben tard. Ahir, mentre contemplava l'espectacle lluminós de les Cataractes vaig conèixer l'Ela, una polonesa d'uns quaranta anys afincada als Estats Units, i vam sopar plegats compartint sol·litud i menjar asiàtic. El sopar es va allargar conversant de tot i de res. Va ser una vetllada ben curiosa, ja que aquesta dona, de profundes conviccions religioses, contrarestava els meus arguments amb rèpliques catòliques i apostòliques ben argumentades, convertint el sopar en un intercanvi de cops amistosos que va acabar en taules. Si us he de dir la veritat, després de les impactants (i negatives) sensacions que m'havia endut dels mormons de Salt Lake City i dels amics antiabortistes de Rolla (Missouri), ahir em vaig reconciliar una mica amb tot aquest món espiritual escoltant arguments serens, contundents, però gens imperatius a càrrec d'aquesta catòlica senyora. Alabat sia Déu!

Així que el dia s'ha reiniciat tard i el cotxe no ha començat a cremar benzina fins a les onze del matí. Des de Niagara decideixo anar cap a l'Est amb l'objectiu d'arribar a la costa de Maine, al nord de Boston, descartant la visita a Washington DC. Serà potser l'única ciutat que volia veure que, finalment, no veuré.

Faig camí a través de l'Estat de Nova York per l'autopista de peatge que em porta a gran velocitat cap a l'Est. El paisatge ha canviat lleugerament i ha començat a adquirir tons frondosos, amb grans arbrades que anuncien rius i muntanyes, deixant enrere definitivament les zones industrials dels Grans Llacs. A migdia, paro en una àrea de servei per dinar i descansar una mica. Mentre menjo una avorrida amanida i un tros de pizza, un senyor vestit amb un funcional uniforme blau i una cartera groga de Correos y Telegrafos m'interromp de mala manera:
- ¡Firme aquí! -diu imperativament, posant-me un paper davant dels morros.
- Coi! Qui és vostè? - pregunto sorprès.
- Que pesado con las preguntas trascendentales, oiga. Firme el recibí y punto - em respon amb accent d'Albacete i un punt d'impertinència.
- Què ès això? - li pregunto assenyalant el paper que tant insistentment em demana que firmi.
- Correo urgente. ¿No lo ve? Ur-Gen-Te -llegeix silábicament i teatralment. I continua-. ¿Ve cuantos sellos? Pues eso, urgente. ¿Y no es usted el destinatario?
Llegeixo el nom a qui va adreçada la carta i efectivament, és el meu. Assenteixo mecànicament.
- Pues eso. Para Usted. ¿Firma o no?
- Sí, sí. Clar, clar.
La veritat és que tenia indicis de que l'eficiència de Correus havia millorat força des de la liberalització del sector, però no fins aquests extrem. En fi, ja ho veieu, marxes unes setmanes del país i tot canvia!

Obro el sobre. En Xavi, des de casa, m'envia la segona part de la història inacabada de Dents Boniques i la bella Li Sa, la filla del mariner, que em va explicar a Tokyo fa molts i molts dies. Diu així:

"Dents Boniques va continuar viatjant per tot el món conegut i part del desconegut, pensant sempre en Ella. Fruïa del seu viatge, però la seva felicitat ja no era completa. Un dia, mentre resseguia les passes de Marco Polo a la Xina, un vell mercader de vímets va convidar-lo a prendre un te a la seva tenda. Mentre xarrupaven lentament la beguda calenta, en Dents Boniques li va explicar la seva història. El vell xinès l'escoltava amb atenció. Un cop va acabar, el mercader va somriure lacònicament i amb veu greu li va dir:
- Amic forester, què fas aquí assegut? Saps el que vols. De què tens por? De fracassar? De perdre? Què pots perdre, si res no tens? Tens un somni? Vés a per ell. Fa molt i molts anys els homes lluitaven pels seus somnis fins a perdre, si calia, la seva última gota de sang. Lluitaven fins al final, sense importar-los morir en l'intent. Avui en dia, la gent prefereix que siguin els somnis els que morin. Quina estupidesa, no creus, amic forester? Deixen que els trens passin i no hi pugen, amb l'excusa que aquell comboi s'estimbarà segurament en el primer revolt. Són trens carregats de veritats, i més val deixar-los passar i dir-los adéu des de l'andana, pensen. Si cal, un adéu ben sonat, amb banda de música i pregó. Però no hi pugen. I allà es queden. Morts de por i amb la cara desencaixada i un somriure mentider pintat al rostre. Vols viure per sempre veient passar tots els trens...o vols pujar-hi?. Si tens un somni, perseguiex-lo. Vés-hi. No el deixis. No l'abandonis. Puja al tren de mitjanit, amic foraster. I només així podràs escriure un final feliç pel teu conte de fades.

I en Dents Boniques va assentir, va fer un glop de te, va donar les gràcies a sabi xinès i va sortir de la tenda a llom del seu camell de tres gepes, direcció oest, a la recerca de la bella Li Sa.

Va caminar dies i dies sota fortes tempestes, va suportar calors sufocants i va patir freds gèlids. Va enfrontar-se a bèsties de tres caps, va barallar-se amb serps amb cos de zebra i va lluitar contra exèrcits d'argonautes. Va creuar oceans salvatges, muntanyes gegants i deserts àrids plens de perills. Va sobrevolar grans llacs salats i jungles humides, glaciars antàrtics i rius amples com mars. Va atravessar ciutats fosques plenes de mercats de pedres precioses i d'esclaus. I un matí, esgotat però feliç, va arribar a les costes d'Orient a tocar del port on, un dia molt llunyà, el mariner i la seva filla li havien dit adéu amb els ulls humits.

I allà va esperar l'arribada del veler, i allà va dibuixar pacientment el seu futur. I va tenir forces i caràcter per engatusar tot el poble per organitzar una gran rebuda a pare i filla; i va tenir coratge i cintura per subornar vells funcionaris portuaris de cor fred. I va esperar. Un dia. I un altre. I un altre.

I un jorn de cel clar i vent fred, les veles del baixell van dibuixar-se a l'horitzó.
La bella Li Sa no podia creure el que els seus ulls veien. En Dents Boniques havia tornat i la timidesa que abans es dibuixava en el seu rostre havia desaparegut del tot, i en el seu lloc hi lluïa un posat determinant i segur: el seu somni era davant seu i no estava disposat a deixar-lo escapar. Quan el baixell va tocar port, en Dents Boniques va demanar permís patern per agafar de la mà la princesa Li Sa i endur-se-la ben lluny. I així va ser com tots dos van iniciar una aventura que, a hores d'ara, no ha fet més que començar".

L'ensucrada història em fa reaccionar. L'amanida s'ha pansit davant meu i la cocacola s'ha escalfat. Tant és. Aquests contes moralistes amb final feliç made in Hollywood són perillosos, perquè pots acabar creien-te'ls. Però, en tot cas, és molt millor creure en aquests contes de fades que no pas professar la fe de la incredulitat i de la desidia, i abandonar la cursa quan topes amb el primer obstacle. Content per la feliç parella, continuo el meu camí i el meu viatge amb ànims renovats.

El sol cau. És fosc. L'autopista ha quedat enrere i amb ella la xarxa de motels habituals que ocupen les àrees de descans. Circulo per una carretera fosca direcció Est, esquitxada de pobles molt de tant en tant. Abandono l'Estat de New York i creuo la frontera de Vermont, un petit Estat fronterer amb el Canadà, i comencen a aparèixer, de sobte, lluminosos i caríssims hotelets. Després de voltar molt i de regatejar com si fos al mercat de Calaf pel preu de l'habitació, em quedo en un motel molt cuquetó a un preu elevat. Només entrar a l'habitació, un gran rètol resa: benvingut a Bennington (Vermont), la ciutat bressol de la Revolució Americana de 1776.