Queden només quatre-cents kilòmetres per arribar al final de la Route 66. Chicago és el final d'un viatge dins del gran viatge, com si el Viatge - i la vida- fos un joc de nines russes. Chicago vindrà, però no encara: el torn de la ciutat dels gàngster encara no ha arribat, perquè a mig camí entre Saint Louis i Chicago em trobo amb Springfield, la capital de l'Estat d'Illinois i ciutat absolutament lligada a la vida i el destí d'un dels presidents nordamericans més emblemàtics, controvertits i adorats de la història: Abraham Lincoln.
Surto del meu motel tard, a prop de les onze, i enfilo cap al nord. No trigo massa en arribar a Springfield. Com totes les capitals estatals, té un bonic Capitoli amb cúpula rodona, una enorme seu judicial, una estació de bombers i de policies amb les seves estàtues commemoratives que honoren els caiguts en acte de servei i una funcional seu administrativa. Però Springfield té una particularitat que no tenen les altres capitals: té Abraham Lincoln, amb tot el que això comporta: Museu Lincoln, Casa Lincoln, Cementiri Lincoln, Despatx Lincoln, Primer Banc On Va Posar El Cul en Lincoln i tot el que pugueu imaginar.
El Museu Commemoratiu Abraham Lincoln és una joia. No és molt gran, però està molt ben parit. Té quatre sales, dues de les quals són teatres on s'hi representen espectacles per acostar la figura del president assassinat a la gent. Són dos espectacles per treure's el barret: aquests americans són els autèntics reis del show business, no hi ha dubte. En poc més de mitja hora assisteixes a un repàs didàctic, poc crític, molt nostàlgic i excessivament patriòtic (ja sabeu, música èpica, bandereta al vent i frases emocionants omplint-se la boca dels principis inviolables de la nació americana) de la vida i miracles de Lincoln. I malgrat tot això, els espectacles valen molt la pena.
Les altres dues sales són més informatives: una, sobre els seus orígens i la seva carrera com advocat, i l'altra sobre els cinc anys a la Casa Blanca, fins al seu assassinat. La veritat és que la part del Museu que mostra els anys de la seva presidència (que coincideixen amb els anys de la Guerra Civil) estan explicats molt bé i surts d'allà amb els conceptes una mica més clars, sobretot en relació a la Guerra de Secessió Americana. Per exemple, acabes entenent que la Guerra Civil no va ser una guerra a favor o en contra de l'esclavitud. O, almenys, no només. Aquesta frase de Lincoln ho explica molt bé:
"El meu deure és mantenir unit el país i fer que els Estats secessionistes tornin a formar part dels Estats Units d'Amèrica. Si per aconseguir-ho, els esclaus han de romandre esclaus, així serà; si per aconseguir això, he alliberar només part dels esclaus, així serà; si per aconseguir aquest objectiu, he d'abolir l'esclavitud, així serà". A. Lincoln. 1862
Lincoln va ser, en vida, discutit, insultat, ridiculitzat, calumniat i atacat per molta gent: els Abolicionistes el consideraven massa tou, massa dèbil i poc determinant, un covard que no gosava fer el que havia promès. Els Esclavistes, en canvi, el tenien per massa agosarat, per un radical que destruiria el sistema de producció estatal basat en l'Esclavitud i que enfonsaria el país amb les seves idees absurdes. Com a resposta a totes aquestes crítiques, per la història queda la Declaració d'Abolició de l'Esclavitud dictada i escrita per la ploma de Lincoln el 1863.
M'he empapat de Lincoln, de la seva figura i de la seva història. He tornat a passar-m'ho pipa, la veritat. A les quatre de la tarda dono per acabada l'assignatura d'Història i, tot surtint de la ciutat, paro a dinar en el famós Restaurant de la Route 66: és el Cozy Hot-Dog d'Springfield, que funciona amb un èxit terrible des de 1957 quan un ex veterà de Corea va idear com cuinar unes saltxitxes rebossades de pà, empalades en un bastonet. Increïble! Espectacular! Espeterrant! No havia vist res semblant des de l'invent del bidet amb gps.
Surto d'Springfield una mica decebut perquè no he estat capaç de veure cap gamberro groc en patinet, ni cap Central Nuclear als afores, ni cap nena hepàtica tocant el saxofon com els àngels. I menys encara, un pakistaní groc a la Grocery de la ciutat. Quina pena. La tarda la passo al volant. Tres-cents kilòmetres més tard, havent fet una parada a Pontiac a veure els murals de la Route 66, dormo en un motel a 60 kilòmetres de Chicago. Demà, Chicago!!
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada