Torna el sol a la Ciutat dels Gratacels. Brilla l'aire i els rius que envolten Manhattan tornen a funcionar com a miralls implacables. A la ciutat, tot es vesteix de groc i la tardor sembla més amable. La gent somriu pel carrer. Fa bon dia. Davant d'aquestes bones notícies, tot i haver dormit poc i malament, em llenço a la caça i captura d'una nova postal inèdita de New York: Brooklyn.
Després d'esmorzar, trio la millor ruta per arribar a un dels districtes més novelats de la ciutat, seu de numeroses peripècies de ficció que tenen com escenari aquest barri a l'altra banda del riu, a l'altra banda del mirall. Miro el mapa i decideixo que enlloc de creuar caminant el famós Pont de Brooklyn, que ja em coneix prou bé, agafaré el metro i viatjaré per sobre del riu enfilat dalt de tot del Manhattan Bridge, tot contemplant l'espectacle per la finestra.
Brooklyn torna a ser inabastable, tot i les meves ganes de caminar. Tastaré, per tant, només un trosset del barri, superpoblat i vital. La zona més coneguda del districte és l'anomenada Brooklyn Heights, una barriada amb cases de vermell bohemi i post industrial, seu de velles històries d'artistes oblidats i de moviments obrers ja passats. Des d'aquí s'observa el Manhattan més fotografiat, més enllà del pont.
Seguint passejant pel barri, descobreixo la porta secreta que mena a la platja de New York. Sí, New York té platja. Són uns sis metres quadrats de sorra, pedretes i onades en un espai del moll entre els dos grans ponts que uneixen els dos continents, Manhattan & Brooklyn. El solet escalfa els bancs de pedra que em permeten una innocent i reconfortant migdiada de mig minut al ritme de les onades del Riu Hudson. Quan l'ombra dels gegantins ponts posa fre a tanta felicitat, em retiro saludant efusivament els coloms, els helicòpters i les gavines que volen sobre meu.
Creuo el pont de Brooklyn a peu, direcció Manhattan, fruint del solet i de la música hipnòtica que surt dels meus auriculars. Passaré dues hores bagarejant pel Lower Manhattan, la zona portuària, els antics baixells amarrats i les velles tavernes. A les sis tocades el sol cau finalment, com cada dia, exhaust de brillar tant. Fa fred. La son i el cansament agafen el metro i em porten decidits al hostel, on aniré a dormir abans de mitja nit i no despertaré fins deu hores després. Bona nit.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada