Dia 114: Lancaster (New Hampshire) - Ellsworth (Maine)

Són les sis de la tarda del 114è dia de viatge i estic davant del Mar.

L'Oceà Atlàntic em contempla, i jo me'l miro amb certa emoció. És pràcticament fosc i la temperatura ha baixat fins als zero graus. El vent bufa arran de mar i fa que la sensació tèrmica sigui d'una gelor extraordinària. Però no noto massa les mossegades del fred. Estic content: he complert un nou objectiu, he arribat a la Costa Est dels Estats Units. Quan vaig sortir de Seattle, a tocar de les aigües del Pacífic, no tenia un altre objectiu que arribar a les costes de l'Oceà Atlàntic creuant tot el país en cotxe, atravessant ciutats, muntanyes, llacs i deserts. I ho fet. Les previsibles vuit setmanes s'han convertit en només cinc, i aquí estic, mirant com les onades vénen i van.

El dia ha estat un passeig militar per les terres de Maine, l'Estat enfilat a dalt de tot a la dreta en el mapa geopolític dels EUA. Més amunt, Canadà. Més a la dreta, el mar: l'oceà. Maine és un cúmul de carreteres de muntanya que moren a la costa Atlàntica formant milers d'entrades i sortides de mar, esquitxades de fars de colors i d'illes solitàries. És, aquest Estat, una de les destinacions turístiques més importants de la costa Est, per l'espectacularitat de la seva costa plena de platges roquelloses i penyasegats altius. Maine també és coneguda mundialment per ser l'Estat on la flamant Jessica Flechter descobreix tots els crims que mai s'han escrit. Un record també per ella.

Torno al motel quan ja és negra nit i dedico uns minuts a escriure aquesta entrada al blog, però les paraules no em surten. Mentre intento trobar la inspiració navegant per Internet, localitzo al google fragments del llibre i de la història de M.W. Dichter, un dels referents de la literatura de viatges del segle XIX. Després de rellegir per sobre alguns dels seus pasatges, en trobo un que és perfecte pel dia d'avui. Les seves paraules seran avui les meves:

"Maine, 17 d'octubre de 1865.

Benvolguda Ulrika,
És blau. I gran. Immens! I, no t'ho creuràs, però ni una de les seves gotes es poden beure: són toootes salades! Totes! Malaguanyat! Ha estat meravellós, estimada Ulrika. Ja tinc ganes de tornar i explicar-li a l'oncle Gelabert com n'és d'increïble tot això. Per cert, es troba millor, l'oncle, dels seus atacs de gota? I li ho explicaré tot també a Her Rubbenstein, tot i que no m'entendrà: els gats no entenen les paraules! Però també a ell tinc ganes d'explicar-li com és de gegant el mar! No s'ho creurà pas, Her Rubbenstein! Segur que miola i surt corrents a jugar amb la cortina de Madame LeCadillac...

Aquest matí, quan he pujat al carro de Mr. Frankus he notat que em feien mal els genolls, i he pensat: ui! això vol dir que estem molt a prop del mar! Ja saps que els meus genolls protesten cada cop que les pluges del Pacífic amenacen en inundar la nostra ciutat. Per cert, segueix plovent tant per Seattle? Oh!, benvolguda Ulrika, no saps com enyoro les verdes muntanyes que envolten la casa i les brises fredes del matí! Fa tant de temps que vaig marxar! . Avui justament he estat contant les llunes que fa que sóc fora i n'he contat una i mitja gaire bé!. Aquí, aquests anglesots de l'Est conten els dies en setmanes (una setmana, set dies), i segons els seus càlculs, ja en fa cinc, que vaig sortir de casa. Aix, ho recordo com si fos ahir mateix....

Doncs el que et deia. Mr. Frankus anava xiulant mentre fuetajava sense pietat les mules. Ja li he dit més d'un cop que no les tracti tan malament, però ell no em fa cas; són bèsties! em respon amb un accent molt marcat. I quan sembla que no ha de dir res més, ho remata amb la seva frase preferida: a la meva Alsàcia natal, ho fem així,... i així ho seguirem fent a Amèrica!. Ja s'ho trobarà. El fet és que el camí avui era preciós, ple de fulles seques que plovien dels arbres i tot això. Molt diferent dels primers dies! Oh! benvolgua Ulrika, ja t'he explicat tants cops com de difícil va ser creuar les muntanyes dels Glaciars i de Yellowstone! I després el desert, i la salt i el vent i quina calor! I quanta pols. Pensava que em moria. Ara en canvi fa un fred que pela. Viatjo embolicat en una manta de pell d'ovella que em va fer la teva mare abans de marxar: em deixa la cara plena de grans, però escalfa molt. Però t'estava explicant com era avui el camí i quin mal em feien els genolls...

Tot això passava avui, quan de sobte Mr. Frankus ha cridat. M'he espantat. Ell no crida mai si no és per dir, vinga, bèstia! corre més!. Però ara no deia res d'això, ni tans sols cridava a les pobres mules. Deia alguna cosa així com Verge Santa! o alguna cosa semblant. Però no resava, no, era que cridava i que estava excitat i que el primer que li ha sortit és Verge Santa!. Què passa? li he preguntat. I és aleshores quan jo mateix ho he vist. L'Oceà Atlàntic!! Sí, Ulrika; he arribat al mar: és blau. I gran. Immens! I, no t'ho creuràs, però ni una de les seves gotes es poden beure: són tooootes salades! Totes! Malaguanyat!."

(Fragment del capítol "Maine: El Mar és salat" del llibre "Cartes a Ulrika", de M. W. Dichter 1863-1865).

PD.- Pels que vulgueu saber més del personatge, aquí us deixo una petita resenya:

M. W. Dichter va néixer a Güttemberg (Prússia), el 2 de maig de 1841, en el sí d'una família jueva que es guanyava la vida manufacturant plomes, tinters, tinta i tota mena d'estris per a la pujant indústria de la narrativa i la poesia germàniques. L'any 1845, quan el petit M.W. tenia només 4 anys, el negoci patern, heredat generació rere generació, va haver de tancar les portes després dels Fets del Tinter, un desgradable incident que va tenir com a protagonista a la Casa Imperial Prussiana. Segons explica Theodore R. Arbeitloss, biògraf de M.W. Dichter, una partida de tinta en mal estat, que havia estat venuda pels Dichter a la Cancilleria Prussiana, va provocar un incident diplomàtic amb l'Imperi Austrohúngar, històric aliat dels prussians. Explica Arbeitloss que va ser el mateix Emperador qui va acudir personalment a l'establiment familiar dels Dichter i, després de fotre quatre crits, va requerir que tanquessin el local i no l'obrissin mai més. Es desconeix què va passar exactament als Despatxos Reials de la Cancilleria, però sembla ser que la signatura d'un important Tractat Comercial es va haver de posposar perquè la tinta que anaven a utilitzar (comprada a Can Dichter) es transformava en aigua d'arròs només tocar el pergamí.

Aquesta desagradable circumstància va fer que els Dichter abandonessin la ciutat i el país i emigressin a Amèrica, amb una mà davant i l'altra al darrere.

El vaixell que els va dur al Nou Continent va trigar dos mesos en tocar port. I quin port! La Nova Amsterdam, Nova York, brillava com un somni daurat. Però el somni es tornà en malson de seguida, ja que la mare d'en M.W. va emmalaltir només posar els peus a terra i unes febres grogues se la van endur d'aquest món tres setmenes després. El pare i el joveníssim M. W, que estava apunt de fer els 5 anys, van plorar durant tots els dies que va durar el trajecte en tren que els va dur a Saint Louis, la gran capital de Louissiana, a on van acudir en busca d'una oportunitat i d'un futur. Allà el pare va exercir de forner, de torner, de peó i....de poeta. Sí! Her Dichter escribia versos sublims... que provocaven riures d'ignorància entre els companys de feina, la majoria d'ells analfabets que no sabien ni escriure el seu propi nom. Però Her Dichter no defallia, i escrivia i escrivia i escrivia, i quan arribava la nit li llegia tots els seus poemes a son fill. Segons el seu biògraf, en M.W -amb només cinc anys- "ja havia escoltat i après de memòria centenars de poemes i recitava poesia a tort i a dret" (1)

(1) "M.W. Dichter: Biografia d'un viatjant", pàg, 112. Autor: Theodore R. Arbeitloss. 1931 Edicions "Travel & Reisen Gmbh."

I va ser gràcies al joveníssim M. W que els Dichter van poder fer un salt de qualitat en la seva vida i iniciar un nou camí cap a la prosperitat. Un matí plujós de 1846, mentre passejava per les proximitats de l'estació de Saint Louis intentant reclutar gent per la seva expedició cap a l'Oest, Mr. Thomas F. Seattle es va fixar en un nen menut i escanyolit que, tot netejant les sabates dels rics comerciants que anaven i venien per l'estació, recitava poesies i es guanyava les simpaties dels clients i un parell de cèntims extres de propina.

- On has après aquests versos, marrec? - li va preguntar, tocant-li els cabells.
- El meu pare els escriu, senyor. Vol que li netegi les sabates?
- Porta'm a veure el teu pare. Ara mateix.

En Thomas F. Seattle, Alt Comissionat Governamental per a la Colonització del Far West, feia dies que buscava, sense sort, un lletraferit prou desesperat que acceptés ocupar el lloc de Mestre i Oficial de Correus a la nova ciutat que el President James K. Polk li havia encarregat fundar a l'extrem nord occidental del país: els que volien el lloc, no sabien en prou feines ni redactar una carta; i els que sabien escriure dignament, no volien de cap de les maneres emprendre una aventura de tal magnitud que els duria, segurament, a una vida plena de perills i de patiments. El pare de M.W Dichter, en canvi, va acceptar de seguida l'oferiment: si bé era cert que feia mesos que pensava en fugir de l'opressiva ciutat del Mississipi i deixar d'una vegada per totes la duríssima feina de peó, el que realment feia irrefutable l'oferta de Mr. Seattle era que, allà a l'Oest, podria exercir de mestre i ensenyar el gust per l'escriptura als nens i forjar així homes més sabis i més lliures. No s'ho va pensar dos cops i va acceptar.

L'expedició va ser molt dura. El viatge va durar vuit mesos, creuant territoris plens de calamitats i de perills fins arribar a destí. Les malalties, la sed, els violents atacs de les tribus indígenes i la baixa moral de la tropa van provocar moltes baixes. Dels 700 homes i dones que van iniciar la travessia, contant entre ells els 25 soldats assignats pel Govern, només 170 van arribar a l'extrem nord oest del país. Entre ells no es trobava ja en Thomas F. Seattle, ferit mortalment per una fletxa enverinada clavada al mig del cor. En honor seu, els expedicionaris van aixecar una primitiva fortificació que van batejar amb el nom de Seattle, trenta milles a l'est d'on avui brilla la gran capital de l'Estat de Washington. La ciutat es va edificar lluny de l'Oceà Pacífic perquè les terres de la Costa eren inestables i perilloses, segons el geògraf militar de l'expedició, i així, els primers habitants de la vella Seattle no van saber mai que tenien tant i tant a prop de casa el mar. L'Oceà.

El pare de M.W Dichter va exercir de mestre dels tres nens, contant el seu propi fill, que van arribar amb l'expedició i va ser feliç: es va tornar a casar, aquesta vegada amb una dona de complexió forta i galtes rosades originària d'Ambers i van tenir una filla, a qui van batejar amb el nom d'Ulrika en honor a la seva primera dona.

L'any 1861 va esclatar la Guerra Civil a l'Estat de Nord Carolina, a més de 7.000 km. de Seattle. Les notícies van trigar en arribar a la ciutat prop de 2 anys i, a més, van arribar distorsionades i fragmentades. Una guerra? Contra qui? Entre nosaltres? Com diu? Com pot ser? es preguntava la gent. Tot eren preguntes sense resposta. El jove M.W. Dichter, que tenia aleshores dinou anys i treballava a l'Oficina del Sherrif pels matins i a l'Oficina de Correus per les tardes, era la persona del poble a la que tothom acudia per saber més d'un conflicte que, per aquelles contrades, ningú entenia. En M.W Dichter era la persona més erudita de tota la comarca i rebia cada dia desenes de visites de gent de tota mena i condició demanat-li que els escrivís una carta, o que els llegís un telegrama, o simplement, que els donés un consell o que els respongués una pregunta. Quan les preguntes i les interrogacions van començar a versar sobre la Guerra, el jove Dichter, per primer cop, es va adonar que no tenia resposta.

Va ser per aquelles dates que son pare va morir. Tenia ja 43 anys i el cor li va fallar mentre llegia emocionat un pasatge del Macbeth de William Shakespeare. La notícia va trasbalsar molt el noi, unit fortament a son pare. Durant les setmenes següents va tractar de continuar treballant i concentrar-se en la feina, però li era impossible. Al dol per la mort del seu progenitor s'unia aquella sensació nova per ell de no saber donar resposta a les angúnies i als dubtes de la gent. El meu món és massa petit, es deia sovint. Necessito sortir d'aquí per saber més, es repetia. De fet, pràcticament no recordava res del seu llarg viatge des de la Gütemberg natal fins a Seattle i les ànsies per conèixer, saber i aprendre més el cremaven per dins.

Va ser així com, un matí de maig de 1865 va demanar permís al seu oncle, germà de la seva madrastra, per marxar de la ciutat i anar cap a l'Est. L'excusa era poder aportar als ciutadants de Seattle informació fidedigna de la Guerra que estava patint el país, però més enllà d'això, hi havia les ganes immenses de recorre el país de punta a punta, d'aprendre mil i una coses,...i de veure el mar.

M.W. Dichter va atravessar el país en tan sols cinc setmanes, de costa a costa, constituint un registre que trigaria molt en ser superat. Va arribar a New York quan la guerra ja havia acabat. Tot viatjant a llom de qualsevol tipus de vehicle a motor o de tracció animal i atravessant muntanyes, deserts i planícies, escrivia un diari de viatge, fragments del qual es conserven en el llibre esmentat, dedicat a la seva germanastre Ulrika i a la seva mare. És, sens dubte, un dels llibres de capçalera dels viatjants.

I amb el fragment reproduït més a munt, del moment exacte de la seva arribada a les costes de l'Oceà Atlàntic (Maine), faig el meu petit homenatge a aquest autèntic mestre i precursor de l'art de viatjar. Espero que l'hagueu disfrutat com jo ho he fet.