Oklahoma, a més a més d'un esplèndid musical dels anys daurats de Hollywood, és també un Estat i una ciutat dels Estats Units. La de coses que s'aprenen viatjant...
A les quatre de la tarda he entrat, doncs, a Oklahoma, xiulant alguna de les peces més conegudes de la banda sonora de la pel·lícula homònima. De seguida, només vuit o nou kilòmetres més enllà de la frontera, un rètol indica que la Route 66 segueix a mà dreta i passa pel poble d'Erick.
Aquest indret, conegut i anomenat per ser parada i fonda de la famosa Ruta 66, també és conegut per exercir de frontisa oficial entre l'Amèrica pròspera i verda de l'Est i l'Amèrica seca i desèrtica de l'Oest. I és així perquè el Meridià 100º, una invisible línia recta a 100 graus de distància de Greenwitch, passa pel mig del poble d'Erick, delimitant amb exactitud científica, a banda i banda, els territoris nordamericans de secà (els quals necessiten ser regats artificialment amb aigua per produir aliments) dels territoris nordamericans humits (que s'autoabastexien del líquid element). Fins i tot hi ha un museu dedicat al meridià 100º, tota una institució geogràfica al bell mig de la Route 66.
Dono una volteta pels dos carrer del poble i quan estic a punt de marxar, veig al final del carrer principal un establiment molt peculiar. M'hi acosto. És una casa de principis de segle, duna sola planta, de forma a quadriculada i de maons vistos, decorada amb infinitat de plaques de carretera, rètols, xapes, banderes i estris estrambòtics dedicats, tots ells, a la Route 66. Faig algunes fotos i observo que un rètol lluminós indica que està obert. Hi entro.
Dins em trobo en un espai d'uns 40 metres quadrats inundat de fotografies, llaunes, guitarres, pòsters, discos, tacos de billar, retalls de diari, mapes, atles urbans, banderes i banderoles, figures de paper mache, anuncis antics, xapes, monedes, urnes, peixeres, llibres i revistes, quadres, indicadors lluminosos, juguets antics, peces metàl·liques i rètols de carretera referents a la Gran Ruta. Al·lucinat amb aquest garbuig de colors, amb aquest abigarrat desordre ben calculat, amb aquest museu ambulant, no me n'adono de la presència silenciosa d'en Harley i l'Annabelle, el matrimoni que viu i treballa en aquesta cova de records. De seguida em pregunten d'on vinc i comencem a xerrar.
Són una parella que ronden tots dos la seixantena, amb un aspecte físic i una mentalitat que de seguida identiques amb els hippies dels 70. Però són molt més que dos vells hippies ancorats en un passat caduc. Ell dur uns cabells llargs i blancs i una barba blanca i llarga, i vesteix amb una granota de tirants sense samarreta a sota. Ella va florejada de dalt a baix i mou amb timidesa la seva llarguíssima cabellera de color blanquinós. Porten 23 anys regentant aquest establiment que no ven ni compra res. Simplement està. Es dediquen a rebre amb un somriure als llavis els centenars de turistes que, any rere any, passen per casa seva per veure les reliquies que s'hi conserven i, sobretot, per veure'ls a ells. Ells són, pròpiament, dues peces de museu, i ho saben i ho exploten al màxim, però d'una manera natural, sense que en cap moment detectis ànim mercantilista. S'ho passen bé sent com són. Semblen molt feliços rebent a casa seva la gent que transita per la ruta 66, de la qual n'estan enamorats.
Pel que he sabut, ell s'ha guanyat la vida tocant la guitarra com els àngels, i ella dissenyant i dibuixant. Ara fan aquestes mateixes activitats amb els grups de turistes que reben. Canten, ballen, es deixen fer fotos, t'expliquen velles històries i et fan reviure per un instant l'esperit dels vells temps. I sí, és clar, viuen dels donatius de la gent i d'altres negocies que poden tenir.
Em pregunten el nom, i quan els aclareixo que és un nom català, l'Annabelle diu, ah, sí! catalans!que teniu una bandera quatribarrada amb fons groc, oi?. Collons, sí. I de darrere d'un munt de papers i fotografies extreu una senyera, regal de quatre catalanets que van passar per casa seva ara fa un any i que van agrair-los la seva hospitalitat oferint-los una senyera (decorada amb frases reivindicatives absolutament inconstitucionals).
Al·lucinat amb la història de la senyera i amb l'unives infinit d'aquell indret, decideixo marxar, saturat amb tanta relíquia. Quan estic a punt de fer-ho, en Harley em diu si no m'agradaria sentir-lo cantar. Estic sol, completament sol a casa seva. Només ells dos i jo. Quin luxe.
-Sí, m'encantaria -dic després de fer el meu donatiu per la causa.
I feliç com un gínjol, s'aixeca, agafen una guitarra cadascú i, quan s'han assegurat que els estic gravant, em dediquen una versió light de la famosíssima cançó de Bobby Troup "Get your kicks on Route 66" amb coreografia inclosa. Un show privat impactant, divertit i autèntic que em permet gaudir d'una experiència única en el camí de la Route 66.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada