Dia 104: Saint Louis

M'he despertat amb ganes de tornar a veure Saint Louis quan abans millor. Sembla que m'he enamorat. Agafo el cotxe a les deu del matí i creuo la barriada deserta direcció al pont del Mississipi que m'ha de portar al centre de la ciutat. De dia, aquesta part de l'extraradi de Saint Louis no sembla tan difícil de pair, però ahir a la nit el barri feia respecte: la foscor feia allargar les ombres dels arbres i dels pocs cotxes que anaven i venien pel carrer, els semàfors es movien per la força del vent i emetien sorollets insolents que crispaven els nervis i les llums taronges de les obres il·luminaven cossos caminant pel mig del carrer, girant-se i fent-me senyals estranys amb les mans, que no vaig saber interpretar: volien festa? venien droga? oferien sexe?... o senzillament se n'enfotien? No ho sabré mai. En tot cas, no em vaig aturar a preguntar-los.

Però tot allò ja ha estat esborrat per la cegadora llum solar, que brilla a dalt del cel. Així que condueixo fins a la part Est de la ciutat, aparco el cotxe a prop del Museu d'Història (oh, no! un altre entrada al blog plena de dates històriques i batalles napoleòniques!) i des d'allà agafo el metro cap al centre: la meva intenció és pujar a dalt de tot de l'Arch de Saint Louis. I ho faig! Pagant una mòdica quantitat, t'entaforen en un cubicle petitíssim que s'enfila a poc a poc per dins del tub de tità de l'Arch i en menys de dos minuts ets allà dalt, com un ocell, mirant-ho tot des del mirador abovedat que domina la ciutat i el riu.

Des de dalt es veu la silueta perfecta de la històrica Court House de Saint Louis, on el 1854 un matrimoni negre esclau va entrar per denunciar la seva mestressa blanca i sol·licitar la seva llibertat. El cas es va fer famós. El procés va durar set anys, al final dels quals la Cort Suprema dels Estats Units va declarar que els homes descendents dels africans no eren ciutadans lliures i que no podien alliberar-se de l'esclavitud. La sentència va ser una de les guspires que va encendre la Guerra Civil americana (1861-1865) entre els Estats secessionistes del sud i els Estats unionistes del Nord.

Justament quan baixo de l'Arch visito la Casa de Justícia on una colpidora i documentada exposició et posa en antecedents sobre les arrels i el devenir de l'esclavitud als Estats Units. És absolutament increïble que aquest país, adalid de la protecció dels drets humans, de la defensa de la llibertat i de la justícia, fos el darrer país occidental en abolir l'esclavitud. Fa només 145 anys de l'abolició formal i no tinc cap dubte que en l'imaginari col·lectiu dels negres nordamericans descendents d'esclaus encara romanen atàvics resentiments i desconfiances vers la raça blanca. Inevitable i comprensible. Vist des de la distància, que una majoria notable d'americans hagin escollit l'any 2008 com a líder de la nació a un home de raça negra sembla el primer i definitiu pas per a la reconciliació i el perdó. Amén.

Abans de capficar-me dins dels Museus que m'esperen, faig unes voltes per la ciutat. Passo pel Centre, pel front fluvial, per la Universitat i m'acosto a un barri residencial que em fascina. És el Shaw Neibourghood, una barriada idílica a poques passes del centre de la ciutat. Totes les cases estan construïdes en rajola vermella, tenen un petit jardinet al davant, unes escales que menen a la porta, un porxo per seure-hi, unes columnes a banda i banda del porxo que la fa més senyorial i unes finestres amples. S'hi respira una tranquilitat insultant, una qualitat de vida envejable. La gent passeja pel carrer i se saluda, els cotxes no fan soroll al passar i aparquen davant de cada casa, el repartidor de la llet deixa ampolles blanques davant de les portes i un noi amb bicicleta reparteix diaris plastificats a les cases, mentre un gos diu adéu: és un món meravellós. La postal americana es completa amb algunes carabasses de Halloween a les escaletes de les cases, un senyor reparant una teulada i xiulant alegrement, una família negra al complet veient la tele des del porxo i una bandera de barres i estrelles onejant al vent. Passo pel costat de tres o quatre mares esperant que l'autobús escolar els torni els nens a casa, mentre una veïna saluda l'altra i li dona la benvinguda al barri portant-li un pastís de poma recent feta. Camino observant-ho tot i m'agrada. M'agrada molt.

La meva activitat frenètica no s'atura aquí, perquè en poques hores visitaré el Museu de l'Expansió cap a l'Oest i el Museu d'Història de Missouri. La veritat és que disfruto com un tonto passejant entre panells informatius, fotografies d'època i explicacions metòdiques. Saint Louis té una història curta però molt intensa, que no es limita a ser la Porta d'Entrada a l'Oest: la ciutat va esdevenir en pocs anys la quarta ciutat més gran dels Estats Units, impulsada pel comerç fluvial, primer, i pel comerç ferroviari, més tard. Més de 800.000 persones hi vivien durant els anys del boom industrial de finals del XIX i principis del XX. La ciutat estava en boca de tothom. Poc després d'inaugurar la Union Station el 1895, la ciutat es va posar a treballar per organitzar l'Exposició Universal (The World Fair) i els Jocs Olímpics de 1904, tot a l'hora, convocant a la riba del Mississipi dos milions de persones de tot el món amb un èxit notable. Però passada la I Guerra Mundial, Saint Louis va patir més que ningú la Gran Depressió i la forta recessió de finals dels anys 20, i la població va disminuir substancialment i la ciutat va entristir. Els anys foscos, que van continuar fins a la dècada dels cinquanta, els va suportar la ciutat a ritme de jazz, swing i fox, constituint-se hereva dels ritmes de New Orleans, riu avall; i gràcies també al seu equip de beisbol, els Saint Louis Cardinals, autèntics mites venerats a la ciutat, ara i abans, que van aconseguir els seus més grans èxits durant aquells anys.

El meu dia a Saint Louis s'acaba quan els Museus tanquen. Faig un darrer cop d'ull a l'Arch de la ciutat quan marxo amb el cotxe direcció nord, a la recerca de nous horitzons. Dormiré de camí a Chicago per encarar el darrer tram de la Route 66 amb ànim renovat.