Continuant amb la mania de voler emular la vida diària i habitual dels habitants de la gran City, avui dilluns m'he llevat, m'he vestit i he baixat al cafè de la cantonada.
- Mestre, un tallat! - he cridat (traducció lliure).
Amb el cafè a les mans m'he assegut en un tamboret, he agafat el New York Daily (l'AVUI encara no havia arribat) i mentre devorava una muffin gegant, he repassat els resultats esportius del cap de setmana: els New York Yankees estan a punt de classificar-se per la final del campionat de Baseball i els Minnesssota Vikings, el meu equip preferit juntament amb els Denver Broncos a la NFL, han perdut el seu primer partit.
Un cop doblegada la resistència de la magdalena hiperbòlica, faig el mateix amb el diari i surto de l'establiment a fruir d'un dia de sol esplèndid a la ciutat. Abans però, agafo la motxilla i canvio de hostel: només dos carrers més amunt està el Hostel Internacional de la Joventut, on també accepten funcionaris en excedència camí dels quaranta. Allà m'hi estaré fins dissabte, dormint entre estranys també.
Des del carrer 103rd vaig caminant amb parsimònia de jubilat cap al sud, a través de tot Manhattan. Creuo tot el Central Park donant una volta sencera pel seu Gran Llac, esquivant desenes de persones fent jogging: el parc està absolutament ocupat per aquests extranys atletes que corren enganxats a uns auriculars sense més intenció que suar la cansalada. N'hi ha molts. Moltíssims. M'entren ganes de començar a corre a mi també...
Vaig descendent per Manhattan, arribo al final de Central Park, passo per davant del MOMA, giro cap a l'Est per veure de prop la seu de l'ONU i segueixo avall passant per Chinatown i arribant al City Hall. Un cop allà me n'adono que he superat amb escreix els 100 carrers caminats des de la 103. Des d'allà surt disparat cap a l'Est el pont de Brooklyn, aquesta joia de l'arquitectura de finals del XIX que uneix Manhattan amb l'antiga ciutat independent de Brooklyn, avui en dia un dels 5 grans districtes de New York. Tot i que ahir ja el vaig creuar, ara ho torno a fer aprofitant la precisosa intensitat de la llum del dia i preveient una caiguda de sol apassionant.
M'hi estic un parell d'hores, al pont, observant la gent, les vistes i el sol com cau i esperant que els llums de la ciutat s'encenguin a poc a poc. La veritat és que és un privilegi poder veure des d'una de les torres del Brooklyn Bridge l'espectacle de New York a aquesta hora del capvespre: a cap altre lloc del món és més esperat el moment en què els llumetes de les cases comencen a il·luminar la ciutat. New York és una ciutat esplèncida a la llum del dia...però quan es fa fosc la seva espectacularitat es multiplica per cent.
El cel vermell tot just darrere la diminuta figura de l'Estàtua de la Llibertat, al mig del mar, dóna per acabat el dia i l'inici de la foscor. Quan em canso de tan sublim espectacle, marxo cap al Hostel a sopar i dormir.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada