Dia 108: Chicago (illinois) - Cherterton (Indiana)

Avui, per fi, s'ha reinstaurat la Llei Seca a Chicago. Ja no plou.

Ho agraeixo jo, i ho agraeixen els milers d'atletes que han col·lapsat la ciutat i el meu Hostel per córrer, demà diumenge, la Marathon de Chicago. Sembla ser que no els plourà i no es mullaran... però passaran un fred de mil dimonis. Chicago és coneguda com la Windy City pels vents que raspatllen la ciutat dia i nit provinents del Llac Michigan i les tardors són molt fredes.

Surto a mig matí del Hostel amb el meu nou gorro i les mans a les butxaques de l'anorac. Fa fred. Em dirigeixo cap a la zona del Llac, encara inexplorada per mi, i allà bufa de valent el vent del Nord. Però val la pena passar fred si ho fas passejant per la magnífica zona del Michigan Lake, farcida de Fonts angleses, jardins verds, zones de maragemàgnums.... i una platja: sí! Chicago té platgeta d'aigua dolça sota l'allargada ombra d'alguns dels gratacels més alts del món. Ben curiós.

Camino pràcticament tres hores per tota la costa del gran Llac i em sento bé. Millor que ahir: el meu benestar ha millorat molt des de que ahir al vespre vaig prendre una dolorosa, traumàtica però necessària mesura:

- No podem més. Ho sentim. No podem donar ni un pas més - em deien, compungides, mentre la brisa gelada de Chicago movia amb força els semàfors penjats.
- Vinga, intenteu-ho. Un cop més - els deia jo, fent un esforç.
- No, no podem - van respondre, derrotades.
- Vinga. Ja no queda tant. En dos mesos serem a casa!- vaig suplicar.
- No. Ha arribat l'hora - van dir.
- No! No pot ser! - vaig sumicar.
- Sí. Ha arribat l'hora: hauràs de seguir sense nosaltres - van contestar.
- Però ... - vaig encertar a dir-, què faré sense vosaltres?

La melodia d'un mòbil va emetre una música lenta i trista. No vaig reconèixer la sintonia, però sonava a comiat irreversible, a pèrdua. Continuava plovent.

- Continua sol. Seríem una càrrega massa pesada per tu. Has d'arribar al final del Teu viatge, amb nosaltres o sense. Els turrons t'esperen. Vés! I no pateixis per nosaltres!
- Però no us puc deixar aquí? No puc fer-ho...
- Som velles. Ens costa seguir el teu ritme. I no hi ha forma de salvar-nos. És irreversible
- Irreversible? - vaig dir jo, mentre una llagrimeta relliscava per la galta i es confonia amb les gotes de pluja.
- Irreversible. Les vies d'aigua ja han arribat a la sala de màquines. El vaixell s'enfonsa.
- Us duré a casa! - vaig cridar, ja amb els mocs penjant.
- No. Portes massa pes. Deixa'ns aquí. Chicago és un bon lloc per morir.

Un llamp de vent gelat va escombrar el carrer, ja fosc, amb una embrenzida salvatge. Vaig alçar els ulls per veure com papers, bosses de plàstic, paraigües i algun gos petit volaven lluny dels seus amos. Una fredor impròpia d'aquest món va glaçar durant un instant el fum de les clavagueres. Quan vaig tornar a mirar-les, ja no podien dir res més. Els seus cossos estaven allà davant, però elles ja no hi eren.

Amb música de trompeta militar al vent i una petita bandereta de barres i estrelles clavada a la sola, vaig enterrar en una paperera de Chicago les meves velles bambes, traspassades en acte de servei després de viatjar més de 25.000 km. des de Barcelona. Amb una petita cerimònia, on només hi vam assistir els més íntims, per desig exprés de la família, les bambes van rebre sepultura a la cantonada de Monroe St. amb Central St. Si passeu per Chicago, acosteu-vos-hi i tingueu un record per elles.

I és que, sentimentalismes a banda, els forats a la sola oferien barra lliure a l'aigua de pluja que aquests darrers dies havia caigut a Chicago. Així que la caminata d'avui ha estat un plaer, amb les meves noves bambes...i els meus peus secs.

Un cop cruspit tot el passeig del Llac, durant el qual he disfrutat de les millors vistes de l'skyline de Chicago amb tot el seu esplendor, m'interno pels carrers del Downtown a reviure i gaudir de nou de tots edifics singulars del centre i dels seus ponts estelars, disfrutant d'un dels conglomerats urbans més bonics del planeta: perquè Chicago, a més a més de ser espectacular, enorme o grandiosa, és una ciutat bonica, on la bellesa dels seus edificis, construïts tots ells després del devastador incendi de 1870 que va destrossar la ciutat, és única.

I la veritat és que m'agraden tots i cada un dels edifcis representatius de Chicago, tant els construïts durant les dècades esplendoroses de 1930-1950 a càrrec del catedràtic alemany i mestre d'arquitectes Ludwig Mies Van der Rohe -que va arribar als EUA fugint dels nazis-, passant pels edificis aixecats durant la dècada dels 70 -essent la seva màxima icona la Sears Tower-, com els construïts els darrers vint anys, exemples d'una preciosa arquitectura futurista de formes arriscades, materials singulars i visió extraordinàaria.

Són les tres de la tarda i, tot passejant, arribo davant de l'edifici més alt dels Estats Units i de tot l'Hemisferi Occidental: la Willis Tower, coneguda mundialment com a Sears Tower, ja que va ser inicialment projectada per esdevenir la seu d'aquesta multinacional de la confecció. Són 108 pisos d'alçada que projecten la seva figura per sobre dels núvols, visible des de quatre Estats diferents. Hi pujo? Miraré si funciona l'ascensor, no sigui que....

Decideixo pujar-hi (l'ascensor funciona, m'asseguren amb un somriure d'autosuficiència). Em poso a la cua. Quan porto deu minuts esperant, una amable senyoreta anuncia que ens queden dues hores d'espera per arribar a dalt. Collons!. El tícket per pujar l'havia comprat amb antel·lació al Hostel, atret per una oferta que resava que t'estalvies 4 $ i la cua per pujar-hi. Bé, no ha estat exactament així: t'estalvies 4$ i UNA de les tretze cues que has de fer per arribar a dalt. Si no arribo a tenir l'entrada a la butxaca no crec que hagués esperat l'hora i quaranta minuts que, finalment, he trigat en arribar al cim. Però ha valgut la pena.

Arribes a dalt en un ascensor que recorre els 103 pisos fins al mirador, en 60 segons. Una bèstia. Des d'allà dalt veus el Gran Chicago, tota l'extensió de terra que ocupa la tercera ciutat més gran dels EUA després de New York i Los Ángeles. I naturalment veus els gratacels des de dalt, com mirant-los per sobre de l'hombro, i tota la gradiositat del Llac Michigan. L'atracció principal del mirador és, com apuntava ahir, els sortints fabricats de metraquilat transparent que han enganxat a la façana i que et permeten passejar-te pel buit sense res més sota els teus peus que 442 metres de caiguda lliure: una sensació bastant única que, de ben segur, a les meves bambes (R.I.P.), els hagués agradat experimentar.

Baixo de la Sears Tower a les sis tocades i toca tocar el dos de Chicago. Al Hostel ja no m'hi volen i no tinc on dormir, així que recullo la motxilla i marxo a buscar el cotxe, aparcat en un barri molt negre de la capital, als afores. Els deu minuts que trigo des de la parada de metro fins a arribar al cotxe configuren, cinematogràficament parlant, un excel·lent pla seqüència amb suspense, mirades espantades al fons dels carrerons i pànic escènic atàvic injustificat. La por és a dins teu, my friend, només a dins teu. Engego el cotxe i surto de la ciutat direcció Est cap a l'Estat d'Indiana, acomiadant-me de Chicago, segur de tornar-hi algun dia.