Dia 97: Albuquerque

Avui fa divuit dies que vaig sortir de Seattle, a l'extrem nord oest dels Estats Units. En aquestes dues setmanes i mitja he conduït més de 6.500 km per les carreteres i autopistes del país. No he fet en línia recta, d'oest a est (si ho hagués fet, ja estaria a New York), sinó que he anat en direcció sud-est, marcant una diagonal imperfecte per unir l'Estat de Washington amb l'Estat de New Mexico -on he tocat fons-, arribant al punt més meridional de la meva ruta pel país. Per celebrar la feliç inflexió geogràfica que estic a punt de realitzar (i per descansar de tant de cotxe), avui he decidit no moure'm d'Albuquerque, quedar-me una nit més en el meu motel i preparar el viatge per la Route 66, direcció Chicago, que demà començaré.

Abans de posar-m'hi, però, he sortit a caminar una estona per donar un volt per la ciutat vella d'Albuquerque, publicitada com una de les més boniques del sud dels Estats Units. No seré jo qui qüestioni els eminents escriptors de guies de viatge, bregats en mil batalles i amb més coneixements arquitectònico-històrics que jo, però la veritat sigui dita...la ciutat vella d'aquesta dinàmica ciutat no dóna per despentinar-se massa. Crec que és una fantàstica ciutat vella des del punt de vista dels Estats Units (casetes baixes fetes d'adobe, porxos mexicans, cactus florits i una església colonial), però lluny, evidentment, dels magnífics barris antics de ciutats europees com Bruges, Barcelona, Praga o Bari. En tot cas, volteta pel centre, dinar per emportar en un restaurant mexicà i tornada cap al motel.

Al motel, primer de tot, em connecto al Canal 5TV de Buenos Aires per seguir en directe el partit de Champions del Barça, i després de la treballada victòria (i ja més tranquil, perquè enganyar-nos), instal·lo el COLE, Centre d'Operacions Logístiques Especials, per preparar la Ruta de l'endemà: llegeixo guies, miro mapes, apunto dades, repasso apunts i trec conclusions. Al vespre, tot està preparat.

La Route 66 és una mítica carretera que uneix (que unia, millor dit) Chicago amb la daurada ciutat de Los Angeles, en un trajecte de 2.280 milles (uns 3.650 km) que transita pels estats d'Illinois, Missouri, Kansas, Oklahoma, Texas, New Mexico, Arizona i Califòrinia. Va ser pavimentada l'any 1926 i durant tres dècades va ser l'artèria aorta del país, la principal via d'oxigenació i comunicació entre l'est i l'oest, rebent el qualificatiu unànim de "el carrer principal d'Amèrica". Aquesta carretera no va ser concebida com a una ruta turística, sinó com una necessària via de comunicació i d'integració del país. De fet, després de la Gran Depressió, la carretera es va omplir de centenars de milers persones que abandonaven l'arruïnat nord est americà per cercar un futur millor al far west californià. I de nou, un cop acabada la II Guerra Mundial, mentre l'Administració Eisenhower omplia de diners l'Europa Occidental i el Japó amb l'execució del Pla Marshall i el país patia una greu crisi econòmica, la Route 66 va acollir milers de famílies emigrant cap a la solejada Califòrnia a la recerca d'un treball digne a San Diego o Los Angeles.

A finals dels anys 50 la Ruote 66 va començar a ser paulatinament substituïda per rapidíssimes Highways, autopistes que creuàven el país amb seguretat, velocitat i anonimat. Tram a tram, la ruta va anar morint, fins que el 1984 va ser oficialment descatalogada, com un llibre vell, com un moble antic. Si bé aquesta ruta ja tenia un nom i una fama guanyada a pols, gràcies a la història acumulada per milers i milers d'americans i també per la repercussió mediàtica de novel·les com "On the Road" de JacK Kerouac (1957) o "The Grapes of Wrath" (Las uvas de la Ira) de John Steinbeck (1939), va ser a partir d'aquest moment quan el mite es va fer gran, va trencar fronteres i es va convertir en un símbol interplanetari, en una visita imprescindible pels foragits, pels viatgers, pels sommiadors; en definitiva, en una cita inel·ludible, dins de l'imaginari col·lectiu, per fruir i xalar de la passió per viatjar.