Dia 115: Ellsworth (Maine)

Ahir al vespre vaig arribar a la costa de l'Atlàntic i me'n vaig anar a dormir amb un somriure als llavis. He de confessar que aquesta nit he sommiat amb la vida i miracles d'en M.W Dichter: crec que el seu fantasme ha vingut a visitar-me en algun moment de la nit per compartir anècdotes, històries i algunes fotos. Quan m'he llevat, tot estava a lloc...excepte el mirall de l'habitació, que estava girat al revés. Un senyal? No ho sé. En tot cas, no tenia massa temps per perdre ja que l'Acadia National Park m'esperava amb els braços oberts: avui tocava, per fi, anar d'excursió.

M'he dirigit a l'entrada del Parc conduint uns 25 km. des del poble d'Ellsworth, on hi tinc el motel. Quan he arribat, he anat directament al Visitor Center, on els saberuts i poderosos Rangers (Power Rangers), amb el seu impecabe uniforme verd t'esperen amb un somriure immaculat i una got de cafè de l'Starbucks entre les mans per informar-te dels perills i dels plaers del parc. He preguntat per fer una excursió. De seguida el Rangers m'ha dit que no em puc perdre la Cadillac Mountain. D'acord, li he dit. Com hi pujo? Hi ha 4 rutes, la del nord, la del sud, la de l'est i la de l'oest: unes més llargues i suaus, altres més curtes i empinades. It's up to you, my friend. I ha fet un glopet de cafè i ha dit, next, please!.

He sortit d'allà i de seguida he convocat els meus generals a la tenda de campanya d'atrezzo que porto sempre al maleter del cotxe per disposar d'un esceneari ideal per prendre aquest tipus de decisions estratègiques: calia decidir quina ruta era la preferible per atacar l'objectiu amb èxit, ateses les circumstàncies climàtiques, la moral de la tropa, els possibles reforços, les vies de retirada, la infraestructura de l'avituallament, la direcció del vent i l'hora de sortida de la Lluna. He extès el mapa de la zona muntanyosa, gran com una taula de ping pong, i he plantejat la problemàtica amb precisió i exactitud amb l'ajut d'un Power Point que he preparat en un moment. A fora, llunyanes explosions de morter arribaven amb un un so somort i apagat, fent tremolar lleugerament la làmpada que il·luminava el mapa i provocant que petits núvols de polsim s'acumulessin sobre les viseres dels presents.

Ha estat acabar d'exposar la problemàtica i iniciar-se una forta discussió entre l'staff militar convocat, que no penso reproduir per respecte als seguidors d'aquest blog que van acudir a la manifestació de dissabte a Madrid amb els bisbes i l'Aznar (no vull que em montin un sarau similar per haver explicat al blog alguna cosa pujada de to: són gent taaaan sensible...). En resum, que durant una estona llarga s'han sentit i s'han dit paraules gruixudes i fora de to. El més beligerant ha estat el General de Brigada que porta 5 setmanes encarregat de pitjar l'accelerador del cotxe. Es queixa que la seva Divisió és la més castigada de totes, que la moral de la tropa està baixa i, amb un monòleg escrit a mida pels guionistes pel seu lluïment personal -i optar així a l'Oscar al millor secundari-, explica que estan molt cansats, que fa setmanes que no reben cartes d'amor, que el rancho diari és escàs i repetitiu i que no entén com els obliguen a fer tants kilòmetres en cotxe si -remata amb ironia- fa 100 anys que es va inventar una cosa que es diu avió. Això sí, celebra que ni es plantegi ascendir la Cadillac Mountain en automòbil i exigeix pujar-hi per la vessant Oest, la més difícil i complicada, que ens cal una mica d'exercici, collons!.

Les demagogues paraules del dolorit General, múscul de primera, gat vell i excel·lent orador, convencen la resta i, per unanimitat, es decideix atacar per sorpresa la muntanya per la vessant Occidental. Acumulo totes les meves forces a l'inici de l'ascensió a l'Oest de la muntanya, hi dedico les meves millors armes i fins i tot utilitzo recursos extraordinaris (mans, piulets, cordes i un telèfon mòbil sense cobertura) però l'atac és un autèntic fracàs: l'ascensió està plena de paranys de l'enemic (roques mullades que rellisquen, camins plens d'arbres caiguts, pendents del 74%, bidons d'oli bullint llençats des dels merlets de les torres i tot el que us pugueu imaginar). La integritat física de la tropa corre perill: toquen retirada. En el recompte de ferits, dues ungles i un colze rascat. I els dallonses per corbata.

Al final decideixo pujar pel camí normal i en una horeta sóc a dalt. El pic no té més de 400 metres sobre el nivell del mar, però tot i així presenta una bonica vista del Parc Nacional: muntanyes plenes d'arbres, llacs amagats i milers d'illots desperdigats a tocar de la costa, com si fossin balenes adormides esperant millors temps.

El descens el faig amb suavitat i, com encara queden forces, m'arribo fins a la Sand Beach (en homenatge a alguna Sandra, suposo) i m'hi estic una bona estona. Tot i que els americans res ens han d'ensenyar sobre platges i caletes als que venim del Mediterrani, he de confessar que la Sand Beach és una preciositat de platja, pintada per la marea baixa i per les roques negres plenes d'algues. M'hi passo una bona estona. Bufa vent de mar i una colobra, llarga i blanqueta (i espectacular), llegeix intrigues vaticanes amb final inesperat. És el que té estar davant del mar.

El dia acaba quan el sol s'amaga darrere un núvol gran i negre. Em sembla que s'ha enfadat de valent perquè no torna a sortir més. Davant d'aquesta circumstància, els de continuïtat, per no haver de seguir escoltant els crits histèrics del regidor, criden de seguida a la Lluna, que estava acabant-se de maquillar i a mig vestir, perquè surti d'immediat a l'escenari i, amb la seva blanca presència, ens enviï a tots a dormir. Bona nit.