Dia 101: Chandler (Oklahoma) - Galena (Kansas)

Oklahoma és una terra plana, sense ondulacions, sense munyanyes. El paisatge és una planície immensa de cultius diversos, d'arbres baixos, de pastures de vaques i de cavalls: extensions de terra kilomètrica d'horitzons eterns. Avui dedicaré tot el dia a aquesta terra sense emocions geogràfiques per acabar dormint, finalment, a Kansas.

Mentre condueixo per Oklahoma intento trobar senyals de la història d'aquest Estat incrustats als marges de la carretera. Pocs, molt pocs encara es conserven. Oklahoma, fins a l'any 1885, era terra inhòspita, un far west desconegut a l'oest del riu Missouri, on habitaven Apaches i Kiowas, -tribus originàries de la zona- en perfecte harmonia amb d'altres tribus indígines (Comanches, Cheerokes) traslladades en exili forçós pel Govern des dels territoris de Carolina, més al nord. Durant la darrere dècada del segle XIX però, el Govern va obrir la porta a l'assentament i colonització d'Oklahoma per part de l'home blanc, fins aleshores absent en aquelles comarques: és l'èpòca del "Land Rushes", la cursa per la terra. Centenars no, milers de famílies de l'Est americà, que posteriorment van rebre el nom de pioners, van iniciar (literalment) una cursa per obtenir el major nombre d'acres possibles a les noves terres, començant una nova vida: la història explica que van haver-hi moltes hòsties (i uns quants trets) per fer-se amb les millors terres.

Poc rastre queda de la presència indígena en aquestes terres, més enllà de les vergonyants Reserves delimitades en el mapa quadriculat com a territori indígena. Tampoc hi ha rastre de les baralles, suors i calamitats que van patir els pioners, besavis dels actuals ocupants de les terres.

OKlahoma es va poblar de cop i a corre-cuita a finals del XIX....i es va repoblar amb un creixement exponencial vint anys més tard. Quina va ser la causa d'aquesta crescuda demogràfica? El descobriment de jaciments petrolífers en el seu subsòl. Oklahoma va ser aleshores terra d'oportunitats (és a dir, oportunitats de forrar-se de veritat) i les torres petrolíferes van aixecar-se trencant el paisatge pla de l'Estat durant anys i anys.

Però la fluctuant història d'Oklahoma va donar un altre cop de timó amb les bestials sequeres dels primers anys de la dècada dels 30. Llargs períodes d'escassíssima pluja van provocar canvis en el paisatge: la vegatació va anar morint, els animals desapareixent i les terres de cultiu abandonant-se. Aquest canvi físic del terreny, aquesta erosió vital, en combinació amb els forts vents que bufen a la regió per la manca de cap muntanya que els pari els peus, va provocar tsunamis de pols que van sepultar pobles, regions i ciutats senceres, fent impossible la vida en moltes zones de l'Estat. Aquelles riuades de núvols polsosos van portar la fam i la malaltia, i la Ruta 66 -direcció oest- va servir de vacuna i de via d'escapament dels arruïnats homes i dones d'Oklahoma, fills dels pioners de finals del XIX.

Avui, circulant per la Route 66 no he vist cap torre petrolífera: l'or negre es va esgotar a finals de 70 i les torres van desaparèixer. Tampoc he vist núvols tòxics de pols avançant lentament: els canvis climàtics i l'avenç de la ciència han pogut dominar un paisatge ventós i pla, però productiu i estable.

Vaig fent parades a les poblacions de Stroud, Sapulpa, Bristow, Claremoore i Commerce, i en totes elles trobo vestigis de la vella Ruta 66. Oklahoma és l'Estat on es conserven més kilòmetres del traçat originari, i això fa que realment puguis copsar la realitat de la carretera a dia d'avui i els efectes devastadors que va tenir per la població local l'obertura de les autopistes i la descatalogació de la Route 66: arreu fotografio motels en desús, benzineres abandonades, museus clausurats, magatzems derruïts, ponts caiguts, paisatges desolats. És un viatge nostàlgic al passat més decadent, una trista mirada a la realitat d'una ruta tancada, morta, abandonada fa més de trenta anys. Però com els bons fados, la tristesa que desprèn el paisatge t'omple d'una joia i d'una compassió molt propera a la tendresa. I és aleshores quan t'atures al bell mig d'un pont estret i escardat, que fa dècades que ningú trepitja, i pares l'orella per escoltar el so del temps, i et sembla sentir el tràfec de persones i vehicles amunt i avall, i les seves rialles, i les seves històries, i un trosset de les seves vides. I somrius, amb aquell somriure que provoquen les cançons tristes.

I així és com Oklahoma va desapareixent del mapa: a ritme de fado. A prop de les sis de la tarda la Route 66 entra a Kansas per sortir només vint kilòmetres més enlla, direcció Missouri. En aquests vint kilòmetres tinc temps de donar un cop d'ull al poble de Baxter Springs on s'aixeca l'edifici d'un antic Banc, reconvertit ara en Cafè, que s'enorgulleix d'haver estat atracat pel bandoler Jesse James l'any 1876. És curiós. No m'imagino una oficina de Caixa Penedés posant una placa en commeroració de l'atracament d'en Menganito el dijous de Corpus de vés-a-saber quin any. Però això és Amèrica i cada país té els seus mites.

Les tres petites poblacions de Kansas que visito tenen l'encant de la Ruta 66 intacte, i com a premi, decideixo fer-hi nit. Dormiré a Galena (Kansas), amb l'esperança que un camí de rajoles grogues em porti a somnis plens de lleons porucs i homes de llauna.

"I think we're not in Kansas anymore"
(Frase de Dorothy a Totó)
The Wizard of Oz - L. Frank Baum (any 1900)