Dia 98: Albuquerque (New Mexic) - Amarillo (Texas)

Preparats, llestos, ja!

A quarts d'onze del matí i amb tota la tranquilitat del món he iniciat un nou viatge dins del meu viatge: la Route 66. No la faré sencera, ja que la ruta parteix de Los Angeles i atravessa Califòrnia i Arizona abans d'entrar a New Mexico, on jo sóc ara. Del total de 3.650 km., en faré uns 2.200 km., més de la meitat, d'Albuquerque a Chicago.

Abandono Albuquerque sense miraments, després de passar-hi dos dies, i em tiro a la carretera. La Route 66 parteix la ciutat en una llarga travessia de 25 km. de motels, restaurants, benzineres i llums de neó. Us imagineu una avinvguda que unís Barcelona i Premià de Mar en un inacabable requitzell de negocis econòmics d'hosteleria i restauració? Doncs és exactament així.

Quan la ciutat acaba, la carretera agafa una punta de velocitat. La finestra abaixada del cotxe, la música a la ràdio i l'horitzó llunyà i pla comencen a donar forma i color al viatge, que ara circula per l'autopista: gran part de la ruta la faré per la Interestatal I-40, substituta de la històrica Route 66.

La primera parada la faig a Santa Rosa, una petita població de menys de 3.000 habitants on perviu l'esperit del Club Cafe, un llegendari restaurant que va obrir les portes el 1935 i va immortalitzar el logo del Fat Man, un feliç obès que presidia el restaurant des de les alçades. Aquest restaurant ja no hi és però sí la seva llegenda, el seu hereu i el seu logo: el Joseph's ofereix bona cuina, una botiga de records amb tota la perafernàlia de la Route 66 i la imatge del Fat Man al seu terrat.

Segueixo cap a l'Est, amb la sana intenció d'abandonar New Mexico en quant tingui la més mínima ocasió. Abans, però, faré una parada en un dels llocs mítics de la Route 66: Tucumcari. Aquest poble, el darrer de New Mexico en direcció est, va ser publicitat durant anys i anys com el poble de les 3.000 motel rooms, degut a l'ingent quantitat d'aquests establiments que ocupen el seu carrer principal. Pràcticament des de que surts de Los Angeles o des de Chicago, i durant tota la ruta, Tucumcari s'anuncia insistentment amb el lema "Tucumcari Tonite!", incitant a passar la nit allà. Sembla ser que no són tres mil, sinó mil dos-centes, les habitacions del poble...però tot i així, Deu n'hi do! La veritat és que aquest indret és un museu a l'àire lliure de motels i restaurants autèntics i genuïns, els quals conserven molta de l'essència dels vells temps. Hi destaca per sobre de tots el Blue Swalow Motel, amb les habitacions, les façanes i els garatges privats pels cotxes decorats amb frescos nostàlgics i divertits, molts d'ells amb escenes del Hollywood dels 50 amb James Deen, Rita Hayworth, Vivien Leight i Carl Gabor. Una passada.

Després de dinar un magnífic roastbeef en un dels restaurants clàssics del poble, continuo la meva marxa. A les quatre de la tarda creuo la frontera de Texas i perdo una hora. A canvi, l'Estat texà em regala un parell d'estampes inoblidables.

La primera és el poble d'Adrian, tot creuar la frontera. Adrian es troba al punt mig de la Route 66 entre Chicago i Los Angeles, a 1.139 milles exactament de totes dues ciutats. Un mega-fotografiat rètol, anunciant el Middpoint, així ho indica. Davant de l'esmentat punt mig hi ha el Cafe Middpoint, una meravella de local conservat amb l'estil dels anys 50, preparat perquè en Marty McFly aterri amb el seu DeLorean per canviar el futur. La mestressa, una amable senyora que jura i perjura que porta vint anys al peu del canó, m'informa que el local es va obrir l'any 1926 i que cada any rep milers de visites d'americans, europeus i asiàtics en ruta, que s'aturen en aquest Punt G del camí per experimentar el plaer de saborejar una de les seves magnífiques Ugly Pies, o simplememt per fruir de la lluminosa tarda texana a mig camí de la meta.

Va queient el sol, a poc a poc, i jo continuo amb la meva primera etapa Reina de la Route 66. Sense abandonar-la, i per tant, sense necessitat d'agafar la I-40, arribo al següent poble, Vega, la segona estampa inoblidable. Vega conserva l'estació de servei més antiga del país: la Magnolia Station. Arranglerada en un dels marges de la carretera, al mig del poble, l'estació es manté tal com era als anys 30, configurant un museu de carretera digne de veure. Allà fins i tot hi vivia el matrimoni que la regentava, al pis de dalt, i s'hi conserven fotografies de l'època que permeten imaginar com transcorria la vida per davant d'aquell punt neuràlgic de la ruta.

Des de Vega continuo per l'original Route 66, paral·lela a l'I-4o, direcció Amarillo, on dormiré. Mentre el sol es pon, circulo absolutament sol per la mítica carretera, mentre veig passar a tan sols 15 metres de distància i a velocitat de cuet, centenars de cotxes, camions i autocars que corren per la Interestatal, àvids per devorar kilòmetres, per atrapar minuts, perseguint les busques del rellotge en una cursa que tenen perduda. Jo, en canvi, condueixo a poc a poc, assaborint l'esfaltat envellit d'un camí que va acollir, temps era temps, milers d'històries, centenars de vides. A mida que l'asfalt va perdent la seva adherència i la seva presència per donar pas, en primer lloc, a una carretera plena de graveta inestable, i després, a un camí de sorra amb nombrosos sots, més bé m'hi trobo, més feliç em sento. I a més a més, ara ja no estic sol. Bocabadat observo com m'avancen per l'esquerra Cadillacs vermells i Chevrolets veloços, com circulen en direcció contrària Mercurys del 53 i elegants Corvettes blancs, com em saluden amb la mà els conductors de furgonetes atrotinades, atestades de joves beats a la recerca i captura de l'esperit de Neal Cassidy, i com em criden amb alegria els ocupants de petits camions de mercaderies que transporten carbó negre, palla tova o criptonita verda, carregats de romanços i de joves hitchhikers camí de Los Angeles. En un viatge en el temps, més real que imaginari, aturo el sol en el punt just abans de desaparèixer de la Terra, i li demano que il·lumini aquest trajecte, aquesta ruta, aquesta via d'escapament de la rutina, que doni vida de nou a aquest decorat vital, tan real com irreal. El sol, magnànim, deixa anar un darrer sospir en forma de raig catòdic, brillant, purificador, que pinta de taronja els temps passats, presents i futurs. Un veritable quadre d'emocions es dibuixa davant meu mentre circulo, direccio est, per la Route 66.