Dia 51: Nagasaki - Unzen

Nagasaki és un fiord noruec a les costes sudoccidentals del Japó. Rodejada de muntanyes altes i verdes pel nord, per l'est i per l'oest, només té escapatòria cap al sud, pel mar, per l'obertura d'aquest canó natural. És per tant, un port fantàstic, arrassarat com està dels vents i del fred i de l'alta mar.

Nagasaki és història viva del Japó: l'any 1557 un baixell xinès amb mariners portuguesos dins va atracar en aquest port i, des d'aleshores, aquesta ciutat es va convertir en la principal porta d'entrada al Japó de les idees, obsessions i avenços d'Occident. Va ser des de Nagasaki des d'on es va introduir el cristianisme al Japó: portuguesos, i sobretot espanyols, van acudir a evangelitzar el país a partir de 1560. La cosa no va acabar massa bé: una rebelió local va exigir la persecució i expulsió d'aquests profetes d'alta mar perquè consideraven perillosa aquesta religió. Alguns estudis assenyalen que la perillositat del cristianisme estava en la negativa a acceptar d'altres religions com a veritables, entrant en contradicció amb la llibertat de culte del Japó mitjaval. Tan malament va anar que 26 frares espanyols van ser executats com a senyal d'escarni. El 1623 la religió cristiana va ser prohibida i perseguida. La història t'ofereix, de vegades, aquest efecte mirall: mentre espanyols i portuguesos aniquilaven, en nom de Déu, pobles i cultures senceres al continent americà, a l'altre banda del món, eren ells qui rebien un càstig similar (tot i que amb una proporció molt més petita i amb conseqüències molt diferents). Justícia divina, en dirien alguns. Bàrbars intransigents, dirien d'altres.

Els japonesos van expulsar tots els estrangers excepte els holandesos, més interessats en el comerç que en la religió: els van permetre quedar-se en una illa davant les costes de la ciutat. Tot i la prohibició de contactar amb ells, la relació entre holandesos i japonesos va ser inevitable i Nagasaki es convertí en la finestra oberta a Occident.

Una finestra que el 9 d'agost de 1945 a les 11.02 del matí es va tancar de cop i amb fúria per l'onada expansiva infernal de la segona bomba atòmica llençada pels americans, aquest cop batejada amb el simpaticot nom de Fatboy. Més de 75.000 persones van morir a l'instant i unes altres 75.000 van quedar ferides. Uns números esgarrifosos, més tenint en compte que a la ciutat hi vivien 240.000 persones. Aquest matí he estat al museu, no tan complet com el d'Hiroshima però igual d'esgarrifós. Ha valgut la pena conèixer la història de la ciutat i el seu tràgic destí de tan a prop.

Al migdia, després de donar una volta pel centre de la ciutat, he decidit marxar cap al sud: un tren ràpid fins a Isahaya i després un autobús de línia de la Sarfa japonesa fins a Unzen, poblet al mig de les muntanyes de la península de Shimabara. El recorregut ha estat peculiar: primer hem rodejat el mar i després hem pujat un port de muntanya passant per un poble amb tot de fotos al carrer del president nordamericà: és el poble japonès anomenat, des de fa segles i segles, Obama.
Unzen és un poble volcànic amb tot de gèisers pel carrer expulsant fumaroles sulfatades i sulforoses, ple d'onsens japonesos i d'altes muntanyes. He arribat sense lloc on dormir i a l'oficina d'informació turística han fet dues trucades i m'han demanat que m'esperés. Als cinc minuts ha arribat un cotxe conduït per un venerable avi nipó i m'hi ha fet pujar: m'ha dut al seu hotelet, als afores del poble i allà he conegut la seva dona, la filla i les nétes (de 13, 11 i 8 anys).

La tarda l'he dedicada a fer la primera excursió de muntanya: he pujat a un pic de gaire bé mil metres per un camí empinat, ple d'insectes i amb una suada important: estic a mitja passa del clima subtropical i això es nota. El camí dels Goonies, ple de trampes i aranyes gegants, m'ha portat fins al cim emboirat de la muntanya. Poca cosa es veia però el meu orgull estava intacte. Sugoi!

A la nit, despres de menjar-me uns ous durs bullits a l escalfor natural dels geisers, he tornat a l'hotel mentre el poble estava de festa grossa. Avui 15 d'agost celebren alguna cosa important perquè els petards i les carrosses plenes de llums i colors passegen impúnement pels carrers de la vila. La família japonesa que m'acull m'ha fet sortir de l'habitació amb la yukata posada per presenciar com la carrossa passava per davant de casa seva. Tenien ganes de saber de mi, un ser estrany perdut en un poblet del Japó meridional. La més gran de les nétes s'ha atrevit per fi a fer la pregunta que tots volíen fer-me: Quant medeixes? I davant la meva resposta, totes s'han posat les mans davant la boca, han abaixat la mirada i han emès un d'aquells Ohhh! japonesos que tant trobaré a faltar quan marxi. Un encant de família.