Nou hores dormides sense despertar-me: vacances.
Em llevo amb energia, després d'haver carregat les bateries durant la nit. Els sensors de vol indiquen que avui serà un bon dia per seguir endavant, direcció nord. Els dipòsits d'energia positiva rebossen d'alegria. Les condicions atmosfèriques són ideals per tenir una bona jornada. Els cinturons de seguretat estan desactivitats i 'líndex d'aventura està a dalt de tot: marxo de Morioka sense tenir clar el destí, sense cap reserva per dormir i sense cap altra seguretat de que m'ho passaré bé. Motors! LLums! Acció!
El tren surt de l'estació a les deu del matí direcció nord, a la recerca i captura de l'illa Ainu de Hokkaido. A migdia canvio de tren per submergir-me en un comboi submarí que viatjarà per sota del mar durant 56 km per portar-me a Hokkaido. Aquesta illa està separada de Honshu per 50 kilòmetres d'aigua oceànica, i per salvar-la, els enginyers japonesos van excavar un túnel estratosfèric que arriba a 140 metres de profunditat i recorre 56 km. sota el mar. El meu tren, equipat amb uns peus d'ànec i un parell de bombones d'oxigen, arriba al límit de l'illa gran, es tapa el nas perquè no li entri aigua, tanca els ulls ben fort i entra disparat al túnel. Trenta-set minuts més tard treu el cap a la superfície i somriu: benvinguts a Hokkaido.
Paro a la bonica ciutat de Hakodate, porta d'entrada de l'illa. Hi faré nit. Aquesta vila guarda i mima amb molta cura velles estructres, antics edificis, llargues avingudes i vius records de la influència occidental a que va estar sotmesa durant la segona meitad del segle XIX. Des de l'obertura de les fronteres del Japó a les relacions comercials amb occident, tres ports japonesos van esdevenir els grans transmissors de les corrents occidentals a l'illa: Yokohama (al sud), Nagasaki (a l'oest) i Hokodate (al nord). En tots tres hi he estat. Hokodate conserva intactes els antics consolats rus i britànic; les esplèndides esglésies ortodoxes, catòliques i protestants; les funcionals escoles i els centres sanitaris promoguts per religiosos americans, francesos i anglesos; les magnífiques finques i casones d'embaixadors, capellans, monges i catedràtics vinguts del més enllà; així com els cuidadíssims i misteriosos cementiris per estrangers, russos i francesos, britànics i americans.
Hakodate és una delícia pels sentits: tranquila com un port nòrdic, verda com un tros del nord d'Irlanda, plena de misteri com una ciutat de conte, d'orografies perpendiculars com un Sanfrancisco japonès, amb animats passeigs marítims com poblets de la Costa Blanca, i amb una pau blava, relaxant, com la millor de les ciutats balneari del Mar Negre.
El dia l'acabo en una cerveseria molt ben dissenyada i càlida, amb venta de cervesa local boníssima i un plat de gambes, tot plegat per celebrar que estem vius. La pianista del bar toca música de pel·lícules americanes i jo jugo a encertar-les. Unes gruixudes llàgrimes transparents rellisquen galta avall: el poder de la música com a teletransportador d'emocions és sensacional i en tan sols un instant, i sense adonarme'n, he retornat a la infància i m'he vist jugant amb els meus germans a encertar a quina pel·lícula pertanyia la música que el meu pare tararajeva amb alegria. El dia ha estat fantàstic. La nit, plena. Com la lluna.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada