Dia 41: Tokyo - Yokohama - Tokyo

Avui he fet un pas molt important. Avui serà un dia marcat en vermell en el calendari del viatge. Avui he fet una cosa que feia temps que havia d'haver fet i que, per mandra, per desídia o per manca d'oportunitats potser, no havia fet fins ara: avui, amics i amigues, he posat una rentadora amb tota la meva roba! Sóc un home nou, i sobretot, sóc un home net: faig olor a fragància de sabó japonès. Irresistible. M'ha faltat fer una escombrada i treure la pols per sentir-me absolutament com a casa...De vegades va bé recordar-se a un mateix que, allà fora, més enllà de la bombolla de vacances, trens i ucranianes en la qual un s'ha instal·lat des de fa quaranta dies, hi ha vida, hi ha gent treballant, posant rentadores i utilitzant aquell aparell petit que fa tan de soroll....com es diu?...ostres..no m'enrecordo...ah! sí, despertador.

Abandonada la vida real i de retorn a la meva bombolla, dirigeixo les meves passes cap a la central d'autobusos de Shinjuku per tractar de comprar el bitllet de bus per demà poder anar al Fuji. L'aventura surt bé: en un parell d'hores tinc el bitllet per demà i un estat d'eufòria s'apodera de mi: he posat una rentadora i he comprat un bitllet jo solet. Bé, la veritat és que tenia apuntades frases en japonès per fer-me entendre, però no m'han fet falta perquè la noia que els venia parlava anglès. Buf!

Dino en el parc públic de Shinjuki i decideixo agafar-me la tarda lliure i anar cap a Yokohama. Aquesta ciutat està literalment enganxada a Tokyo, sense solució de continuïtat, com l'Hospitalet a Barcelona. Ara bé, la seva fesonomia és bastant diferent a la mai prou ben ponderada ciutat de l'Hospitalet: Yokohama ha creat un barri artificial postmodern, Minato Mirai, on abans només hi havia molls i ports de mercaderies i hi ha instal·lat grans construccions de formes oblíqües, un parc d'atraccions amb la nòria més gran del Japó, edificis immensos de convencions i simpòsiums i la torre més alta del país. Una passada.

Més enllà de la zona nova de Minato Mirai, Yokohama conserva un passeig marítim preciós amb jardinets japonesos i vistes de tot el port; i a més, si t'allunyes del port, abans d'arribar a l'estadi de Beisbol, hi ha el barri xinès més ben parit del Japó: la comunitat xinesa va arribar a finals del segle XIX i principis del XX i s'hi va instal·lar. El resultat d'aquesta massiva immigració xinesa i taiwanesa és una zona força gran, delimitada per les clàssiques portes orientals, on artesania i restaurants xinesos ocupen cada centímetre quadrat de la ciutat. Un passeig pel barri xinès serveix per copsar un cop més les diferències culturals i ètniques entre el Japó i el gegant asiàtic. Surto del bari xinès: torno al Japó.

Yokohoma va ser port abans que ciutat. Era i continua essent un dels principals ports del Japó. La seva història està lligada directament a l'aperturisme (forçat) del Japó, ja que va ser en aquest port on la marina nordamericana del Comodoro Matthew Perry va atracar el 1853 amb els canons per bandera, exigint l'obertura de relacions comercials entre el Japó i la resta del món: aquest acte de força va canviar la història del país, que portava gaire bé 250 anys aïllat de tots i de tothom. El virus occidental va entrar al Japó a través del port de Yokohama aportant coses bones i dolentes, com tot a la vida.

El sol va morint i l'skyline de Yokohama va encenent-se, lentament. Els colors canvien, les formes es dibuixen amb més nitidesa i el cel adquireix tonalitats rosades, pintant flamarades ataronjades de final feliç made in Hollywood. La lluna empeny els estels, avui una mica tímids, i la cúpula planetària es transforma en milions de llumetes, com barquetes de pescadors davant les costes de l'Empordà. L'enyorança esquinça l'skyline sublim de Yokohama des del mirador del port. No, Yokohama no és Hospitalet: té torres, edificis immensos, barris xinesos, parcs d'atraccions gegantins...però tambe es veritat que hi ha coses que pots trobar a l'Hospi que aquí no trobaràs mai.

Agafo el metro per tornar a Tokyo. Passo per davant de l'estadi de beisbol just en l'instant en què la gent abandona el camp, un cop acabat el partit: multitud silenciosa torna cap a casa després de veure un partit de l'esport nacional del Japó. La veritat és que, mirant les cares de la gent, no aconsegueixo saber si l'equip de Yokohama ha guanyat o ha perdut: totes les cares mostren el clàssic rictus d'indiferència nipona que tan bé deu anar pel colesterol. O potser és que han empatat, vés a saber.