Dia 52: Unzen - Sakurajima (1a part)

Dia nacional del transport al Japó. El ministre de movilitat, senyor Komunamoto, m'ha concedit la medalla de plata al foment de la xarxa de comunicacions nacional: els meus mèrits han estat utilitzar un cotxe particular, un autobús de línia, un telefèric (dos cops), un altre autobús de línia, un autocar, un ferry, un autobús urbà, dos trens i un altre ferry des de les vuit del matí fins a les sis de la tarda, hora en què he arribat a l'illa de Sakurajima.

El dia ha començat amb el comiat de la família de l'hotelet. Molt simpàtics i amables, però no m'han donat d'esmorzar. Deu ser que, o bé no l'he demanat, o bé no entrava en el preu. Amb l'estòmac buit, l'avi nipó m'ha teletransportat amb el seu cotxe fins a lloc on m'havia recollit feia unes 15 hores, al centre del poble. Arigatoooo Gozaimas!

Tot i que el dia no acompanyava he decidit pujar a una de les muntanyes que envolten Unzen. Es tracta d'un volcà de 1380 metres que l'any 1990 -fa quatre dies!- va vomitar lava després d'una nit de farra. Va començar un dilluns i no va parar fins diumenge, i va treure tanta lava i aquesta es va anar amuntegant tant verticalment, que va crear una altra muntanya al seu costat, que va resultar ser, finalment, més alta que el propi volcà. Des del cim, després d'haver agafat un autobús fins al Nita Pass i un telefèric que m'ha deixat a 1255 metres, es pot veure, a tocar, la nova muntanya. Si t'hi fixes bé, veuràs com el volcà es mira amb orgull la seva creació, com un pare veient que el seu fill gran ja és més alt que ell.

Durant l'excursió he coincidit amb en Samuel i la Betty, anglès ell i canadenca ella, que porten anys vivint al sudest asiàtic (Xina, Corea, Japó) ensenyant anglès. Són una parella molt maca i fem la preciosa excursió de dues horetes plegats. Acabada l'excursió i retornats al punt d'origen amb el telefèric i l'autobús, agafem tots tres l'autocar que deixa Unzen direcció Shimabara. És la una del migdia.

A Shimabara, ciutat costera, ens acomiadem. Jo surto disparat a veure si el ferry que ha de creuar l'estret entre la península i Kumamoto encara m'espera: he de córrer, i molt, per agafar-lo. Són tan puntuals, aquests nipons!. El ferry em duu al port de Kumamoto, des d'on surten els trens cap al sud. El port, però, està a mitja hora de bus de l'estació de trens. Som-hi. L'autobús va pleníssim però trobo lloc entre una colegiala japonesa i un despentinat japonès penjat d'un ipod. Em quedo dormit però no hi ha temps per somnis: el tren m'espera.

Agafo no un sinó dos trens que m'han de portar molt al sud del Japó, a Kagoshima, a la ciutat més gran d'aquelles contrades. Aquesta ciutat viu pendent del volcà immens que presideix el seu horitzó a l'altra banda de la badia, el qual escup cendra amb regularitat japonesa: tots els dies de l'any les 24 hores del dia. Els paraigües a Kagoshima serveixen per defensar-se de les incesants plujes de cendra volcànica. Però Kagoshima no és el meu destí final perquè si es pot estar encara més a prop del volcà, perquè quedar-se més lluny? Així que agafo el ferry direcció al volcà, direcció Sakurajima, una illa que és un volcà actiu i fumador i que té cara de pocs amics.

Amb la medalla de plata penjant del coll acabo de passar la vesprada passejant per l'illa, que s'apaga lentament mentre mira de reüll l'amenaça fantasmagòrica del volcà, que xiula asmàticament a les seves espatlles. A les nou del vespre faig entrada al Hostel de Sakarujima, on passaré la nit, i quedo bocabadat. Però això serà en el següent post.