Dia 42: Tokyo - Fuji - Tokyo

El Fuji és la muntanya més alta del Japó. La muntanya sagrada. La muntanya invisible, també. Sobretot a l'estiu: les boires i els núvols baixos són un intransigent i implacable teló d'acer que amaguen la seva majestuositat als visitants. El Fuji és, també, un volcà actiu que, el dia que s'enfadi, pot arrassar Tokyo i els seus arravals.

El Fuji és un indret de perigració gaire bé religiosa, ubicat en una bonica serralada amb pics sobre els 2000 metres d'alçada, elevant-se cònicament fins als 3.700 metres per sobre del nivell del mar. El Fuji és visita obligada al Japó, a només dues hores d'autobús del centre de Tokyo: centenars de japonesos i d estrangers pugen al Fuji des de la cinquena estació, que és on et deixa l'autobús. Des d'allà inicies un lent ascens de 1400 metres en unes quatre o cinc horetes fins a la vuitena estació: el cim. Molts hi pugen al vespre per veure com es fa de dia des de dalt de tot.

Jo arribo a la base d'operacions de la muntanya màgica (no confondre amb el Tibidabo) a la una del migdia. No es pot dir que hagi matinat molt però ja sóc aquí. La primera impressió és quin fracàs de dia, no es veu res!. Efectivament, la cinquena estació està dins d'un núvol espès, una massa vaporitzada de color blanc, com una sala de quiròfan, com un anunci de compreses. Diuen que allà baix es veu la vall verda i les muntanyes altes i que darerre nostre es veu l'ombra del Fugi. Diuen. Però jo sóc agnòstic i no veig res de res, i si no ho veig.....

Però un sisè sentit em diu que no tiri la tovallola, fins i tot quan la pluja fa acte de presència. Enfilo el caminet que surt de la cinquena estació i passats cinc-cents metres apareix el trencall que puja cap al cim. Plou i hi ha boira. Les meves botes de muntanya estan castigades a Barcelona, per pesades, i calço espardenyes de muntanya que ensenyen els dits. Vaig equipat amb un prim anorac, conegut familiarment com a "xuvasquero". Les condicions no són les millors però estic a un pam de la glòria (un pam de 1400 metres de desnivell, val a dir). Sento com una veueta em diu Fuji, Fuji. Sí, fa 40 dies que fujo, li contesto. I enrabiat, tiro muntanya a munt.

La primera part del camí fins a la sisena estació va pujant amb moderada inclinació. La boira ha intensificat la seva força i no es veu absolutament res més ellà de vint metres. Vint passes em separen del no-res. Què hi haurà a l'altre costat? Preguntes metafísiques m'assalten com bandolers amagats darrera dels matolls. La gent que va en direcció contrària apareix de sobte, com fantasmes encaputxats, i desapareixen a l'instant engullits en un núvol de misteri. Les meves ulleres s'entelen i les gotes d'aigua rellisquen per la meva cara. Veig aparèixer camperols japonesos transportant sacs de té, victoriosos soldats de la guerra russo-japonesa carregats amb ampolles de sake, bufons, poetes i calígrafs de la cort imperial vestits amb vestimentes vermelles i daurades, dracs de tres caps de colors brillants, sargantanes gegants amb ullals de cocodril, aviadors kamikazes arrossegant els seus avions de paper, gracioses divinitats sintoistes menjant raïm de grans dimensions mentre copulen amb elegànca, i fins i tot un gran Buda saludant borbònicament. M'aixugo les ulleres i continuo caminant. Potser demà per esmorzar deixo el pastís d'herbes i torno als Filipinos.

La sisena estació arriba després d'una forta pujada final. Comença a veure's força gent. Ara que porto les ulleres més netes me n'adono que la muntanya és plena de gent pujant lentament, com camions de gran tonatge, movent-se molt a poc a poc i arrossegant el cul cap al cim. De la sisena a la setena estació l'excursió es transforma en una riuada de japonesos en perigranació, ataviats tots amb llampants anoracs de mil colors. La muntanya ara puja de valent i aixecant el cap pots veure milers de persones en lenta ascencio, lacasitos de colors inundant les rampes del Fuji, sugus de pinya i de maduixa i de llimona i de taronja que fan passets petits i constants. A diferència d'altres vegades, en les quals la marabunta de gent a la muntanya fa que aquesta perdi el seu encant, la pujada al Fuji s'enriqueix amb la presència de tanta gent. M'hi fixo en la cara de la gent i somriuen, estan alegres, cansats però alegres de pujar al seu santuari sagrat. El seu esperit se t'enganxa a la pell i et dóna forces per seguir pujant. I quan aquestes et fallen, un somriure o una paraula et donen un darrer impuls: se'ls veu contents que pugis tu també al Fuji i t'ho agraeixien amb gestos, mirades, paraules que no entens però que sí que comprens. És emocionant.

La setena estació arriba com arriba el peatge de Martorell: després de molts avisos i amb llargues cues. El camí s'ha estretit tant que només hi cap una persona i a més a més no han obert un carril addicional directe al cim. Quan arribo a l'estació, el dia s'ha obert una mica i ha parat de ploure. No veig el paisatge preciós que deu haver-hi darrere els núvols, però veig alguna muntanya i veig el camí que hem fet i el que queda per fer. Els pulmons respiren aire oxiginat de 2700 metres. La ruta segueix amb parsimònia cap al cim, però jo he de donar mitja volta. El meu autobús surt en un parell d'hores i, que voleu que us digui, les meves cames comencen a fer figa. Estic content d'haver arribat fins aquí. Un dia pujaré fins a dalt de tot, crido ben fort, de forma amenaçadora. Com a resposta només obtinc divertides ganyotes dels japonesos que m'envolten, molt sorpresos i divertits pel meu inadequat calçat.

Baixo la muntanya. Ja no plou. Arribo a la cinquena estació cap a les cinc de la tarda. El temps ha millorat molt i es poden veure les muntanyes que envolten el Fuji i un núvol blanc immens que cobreix la vall. El núvol blanc d'en Llach ressona als auriculars dels meu Ipod mentre abandonem el Fuji amb l'autobús: "Jo tinc un niu per tu en el meu arbre i un núvol blanc penjat d'alguna branca". I en aquest instant, una llàgrima que no sap si riu o plora posa el punt final a aquest magnífic dia. Tornaré.