Dia 45: Kyoto

Diuen els entesos en l'art de viatjar que Kyoto és una de les ciutats del món que has de visitar com a mínim un cop a la vida. En aquest llistat de ciutats trobaríem segurament una llarga relació de llocs, perquè moltes ciutats mereixen, sens dubte, una visita, un treure-hi el cap i admirar els seus carrers, o la seva gent, o aquell monument o aquella plaça o aquell cafè. Sense ser especialment afeccionat a aquest tipus de llistes i de catàlegs erudits sobre l'art de viatjar, que molts cops estan parits d'acord amb interessos foscos i lucratius, per un cop estaré d'acord amb aquesta afirmació: és cert, Kyoto bé mereix perdre-s'hi almenys un cop a la vida.

I ha estat avui, 9 d'agost de 2009, dia en què cumpleixo 13.000 dies de vida, quan he complert l'objectiu: m'he perdut i he fruit de Kyoto, la capital imperial del Japó milenari. I aixó que el dia s'ha llevat plorant amb llàgrimes de pluja tova, trist al recordar l'efemèride dels 64 anys de la bomba atòmica de Nagasaki. Amb aquesta tristesa i una bicicleta llogada fins a les set de la tarda, m'he llençat a descobrir el Kyoto autèntic.

He vist un total de tres temples magnífics, un barri antic de cases de fusta, una Geisha caminant pel carrer i un parell de jardins japonesos força relaxants.

Els dos primers temples han estat espectaculars. El primer ha estat el temple de To-ji, al sudest de la ciutat. Temple fundat l'any 794 per protegir la ciutat per la porta sud, en en el qual trobem la pagoda més alta de tot el Japó: un total de 57 metres de presència imponent i cinc pisos de fusta vella i noble. Al costat de la pagoda hi ha dos edificis que acullen obres d'art que val la pena veure: en la sala Kodo (sala de lectura) hi ha 21 figures representant un mandala propi del budisme esotèric: déus, guerrers, deeses, guardians, budes, tots col·locats en harmonia i segons les directrius budistes: són d'una talla excepcional. A la sala Kondo (sala principal) hi ha tres divinitats representant el Buda de la medicina: estàtues enormes de bronze amb decoracions de filigrana i petits guardians esculpits a la base, per protegir-les. Impresionant.

El segon temple està al sud oest de la ciutat. Hi he arribat després de fer una parada tècnica per dinar un plat de curry amb trossos de carn i arròs. La bici ha enfilat el desnivell amb forces renovades fins a la porta del temple Sanjusangen-do, uns dels més famosos de Kyoto. Perquè? Perquè la seva sala principal acull un exèrcit armat de 1001 estàtues de la deesa Kanon, la deesa dels mils braços: en una sala llarguíssima s'hi apilen 1001 estàtues de coure de la divinitat budista, perfectament aliniades, que acompanyen la gran presència central de la gegantina Kanon. A més, protegint l'exèrcit de deeses, hi ha 28 estàtues bellíssimes de diverses divinitats budistes. Una joia de temple i un impressionant desplegament de mitjans divins: si els xinesos tenen a la seva disposició els 2.000 guerrers de terracota de Xi'an, els japonesos tenen a les seves ordres 1001 deeses de mil braços.

El tercer dels temples, al nord oest, ha estat un dels més concorreguts: es diu Kiyomizu-dera i estava absolutament ple de gent. S'hi representava, a més, un espectacle de teatre japonès a l'aire lliure al ritme d'un gran tambó: pel que he pogut entendre, era una comèdia agredolça amb referències evidents a Ventdelplà. L'entorn és molt bonic, al mig del bosc, però el temple per si mateix no és res de l'altre dijous. Sembla ser que l'èxit del temple entre els japonesos rau en la seva resistència històrica a no ser destruït i a renéixer mil cops, més que en la seva bellesa.

Els temples tanquen d'hora i a les cinc de la tarda l'activitat templària ha finalitzat. En aquell moment la pluja ha iniciat un nou festival i no m'ha tocat més remei que anar tirant cap al sud, a retornar la bici, sota una pluja forta: he aprés a anar amb bici mentre porto un paraigües obert a la mà dreta, com fan els japonesos i molts altres orientals. D'aquí, al circ.

La mullena ha fet que el sopar fos ràpid i calentet: una sopa de fideos amb verdures i carn, que estava per xupar-se els dits. Nyam.