Dia 46: Kyoto - Nara - Fushimi Inari - Kyoto

El despertador avui ha treballat. A les vuit en punt ha dit bon dia i m'he llevat disposat a aprofitar el dia al màxim. Només llevar-me, he sentit el xip-xip de la pluja sobre els carrers empedrats de Kyoto. Plou.

Avui vull veure amb els meus propis ulls si realment és tan espectacular com diuen la primera de les capitals del Japó: Nara. L'any 711 va esdevenir la primera capital imperial i durant 75 anys va ostentar aquest privilegi. Cal fixar-se de nou en la data: l'any 711. A la península Ibèrica s'estava produint l'invasió musulmana, l'Imperi Bizanti estava en el seu màxim esplendor, les terres sudamericanes encara no tenien notícies dels incas i el Barça encara no havia guanyat cap Lliga. Fa molts anys!!. I ja aleshores, l'imperi japonès creava ciutats plenes d'art, florències del segle VIII, que han arribat a nosaltres un xic malmeses però amb una dignitat envejable.

Les petjades de la història iluminen aquesta ciutat, veritable recull místic de temples i creences. Arribo abans de les deu del matí. Plou. Enfilo carrer principal direcció est, cap a les muntanyes calves que coronen la ciutat. Segueix plovent. El primer dels temples apareix al fons a la dreta, conservant la segona pagoda més alta del país. Aquí ja es poden veure els animals sagrats de Nara: els cèrvols. No sé quin coi de sabi, profeta o monjo diuen que es va convertir en cèrvol al morir i des d'aleshores aquests animals transiten pel mig de la ciutat amb plena llibertat, sense respectar normes de conducta, ni ordenances cíviques ni codis de circulació. Són venerats i estimats com vaques indús. Sort en tenim que el sabi, profeta o monjo no es va convertir en piton (verbenero) o en elefant de circ. Ara bé, els animalons tenen la seva gràcia, perseguint turistes despistats per aconseguir menjar: he presenciat fins i tot mossegades al cul i empentes contundents per part dels cèrvols, com si estiguessin al metro de Tokyo.

L'atracció principal de Nara és el temple Todai-Ji, on dorm des de fa deu segles el Buda més grandot de tot el país, Dins d'aquest temple hi trobo, doncs, un tros de Buda com un edifici de sis plantes, una bèstia increïble, amb perdó. Des de les alçades, en Buda sembla aturar els mals esperits amb la seva mà imponent. Imposa, la veritat. Ara bé, imposa, però no espanta, ni fa por ni vol transmetre aquell mal rotllo tan típic de les imatges cristianes, plenes de patiment, de sang regalimant, de claus atrevessant la carn. En Buda somriu lleugerament i està acompanyat, no de dos pobres lladres, sinó d'uns col·legues (divinitats també), que estan encantats de trasmetre aquest esperit positiu que tant es troba a faltar en la culpable passió cristiana. ¿Serà per això que els pobles que professen les religions d'origen hindú somriuen davant les adversitats? Enveja. Molta enveja. Quan torni a néixer, porteu-me cap a l'orient.

I segueix plovent. Els peus són un bassal de pluja i el paraigües ha dimitit de les seves funcions bàsiques. Tot i així, camino un parell d'hores més pels temples secundaris i els santuaris sintoistes de les muntanyes de Nara. És un agradable i humit passeig pels boscos verdosos de l'est de la ciutat, rodejat de camins de fang esculpits de fanalets japonesos i teulades vermelles. Un plaer. I segueix plovent.

Abandono Nara per la porta del darrera, després d'haver dinat i haver canviat de sabates: xancletes de platja contra el virus de la pluja per 80 cèntims. El tren em porta a poc a poc fins a les immediacions de Kyoto. Abans d'arribar-hi, baixo a Inari per visitar un dels temples més espectaculars de la comarca: Fushimi-Inari.

Aquest temple té les seves sales i els seus sants, és clar, com la resta de temples de Kyoto, però es caracteritza sobretot pels seus passadissos japonesos, camins que envolten la muntanya fins al cim: milions de columnes vermelles amb llegendes japoneses dibuixen passadissos de colors que pugen la muntanya. És un espectacular laberint de lamparetes, caminets i altars sintoistes que recorren la muntanya mentre la gent passeja sota la seva protecció, envoltats de natura i de reminiscències imperials. Un plaer pels cinc sentits.

Arribo a l'hotel brut, xop, cansat i feliç. Soparé a l'habitació una mica de peix cru i una cervesa que faci més fàcil l'escriptura d'aquest post, recordant la sorneguera mirada del Gran Buda. Campai!