El Parc Nacional de Daisetzu-san, al bell mig de l'illa nord de Hokkaido i a només 120 Km. de Biei, on estic allotjat, és una passada de Parc: volcans, muntanyes altes, flors de mil colors, camins espectaculars. Bé, això és el que llegeixo en els prospectes publicitaris del Parc un cop hi arribo i observo com tot està cobert d'una espessa boira. Boira, pluja i molt de fred (només set graus) fan que la visita amb telèferic a la base 1.600 metres del Isahidake, el pic més alt, sigui una visita fantasma. No he vist res. I m'he mullat força.
M'he llevat molt d'hora per agafar primer un tren, després un autobús i més tard un telefèric. A les onze estava a mil sis-cents metres sota la pluja amb una visibilitat no més enllà de 3 metres i amb ratxes de vent bufant a 73 Km/hora. La previsió del dia era "més pluges" i a continuació "més boira" i per acabar "més vent".
Amb més moral que l'Alcoiano he llogat per 200 iens unes botes d'aigua i he sortit a l'exterior de l'estació del telefèric amb els ànims pels núvols (sic). M'he dit a mi mateix allò que tants divendres al vespre havia sentit que deien a la tele: "Hemos venido a jugar, no?" i m'he llençat a descobrir com és la sensació d'estar en un lloc espectacular, meravellós i sensacional...i no gaudir ni enterar-se del que està passant. Vaja, com l'Iker Casillas el dia del 2-6.
He caminat mitja hora sota una pluja fina i una boira gruixuda. Després d'aquests trenta minuts el balanç numèric no era molt positiu. Us en faig un resum: óssos, cap; flors silvestres de color blavós amb forma de catedral de Notre Dame (segons catàleg), cap; altres excursionistes fent el préssec com jo, un (europeu, també); fumeroles volcàniques, cap (em sembla); rètols indicant les meravelloses vistes a mà dreta, cinc (grrr); refredats, un (de gros); pensaments pecaminosos del tipus "què se m'ha perdut a mi en aquest coi de muntanya", tres per segon; rierols bucòlics, un (sota els meus peus tota l'estona).
En conseqüència, he decidit donar mitja volta i tornar al lloc base. Quan he arribat a aixopluc, els meus pantalons d'estiu eren un autèntic llac, així que, davant la perspectiva de convertir el simple refredat en pulmonia hospitalària, he optat per solucions dràstiques: m'he tancat sota clau al lavabo i he tret el McGivern que porto a dins, reconvertint l'aixugador de mans en una secadora postmoderna i ultra ràpida de roba. Un èxit.
A les dues de la tarda ja era a l'autobús tornant cap a Biei. Allà he donat una volta pel poble, he comprat menjar en un Seven Eleven i he decidit acabar de passar la tarda de pluja en el meu hotelet, ordenant la meva vida dos mesos després d'haver sortit de casa. Entre les tasques a fer estava poder parlar i veure els meus nebots a través d'una conferència via Skype. Ho he aconseguit: allà estaven tots tres, els més guapos de l'univers preguntant quan tornaràs, tiet. Demà mateix, he estat a punt de respondre. Però en aquell instant, un llamp japonès seguit d'un tro molt enfadat han posat fi a la conversa i al meu instant de debilitat. Demà m'espera Sapporo.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada