Dimarts 25 d'agost. Són les sis del matí a Sapporo, onze de la nit del dia anterior a Barcelona.
El despertador instal·lat en la càpsula espacial sona amb insistència, anunciant l'hora de sortir a l'exterior, d'abandonar aquest petit món de tres metres quadrats on he passat la nit. A la mateixa hora exactament, a Barcelona, la meva neboda Carla decideix abandonar també la seva càpsula, on ha passat els darrers nou mesos. Ella plora. Jo encara no. Ho faré quan unes hores més tard m'arribi la notícia en un tren direcció Tokyo, envoltat de japonesos que em miren estranyats.
La Carla ha arribat plorant però de seguida ha anat per feina. Tocava alimentar-se: quina gana! El megatiet en què m'he convertit avui, mentrestant, passava gana en un tren que abandonava Sapporo direcció Hokkaido, primer dels tres trens de tres hores cadascún que m'havien de portar fins a Tokyo. Unes galetes de xocolata i un cafè de màquina han maquillat la sensació d'estòmac buit. A la mateixa hora, la Carla anava coneixent la seva família amb un somriure als llavis i els ulls clucs.
Quan sigui més gran li explicaré que el dia que va decidir sortir de la seva particular càpsula, jo anava i venia pel món, errant com un holandès d'opereta i disfrutant dels plaers que t'ofereix aquest petit planeta ple de contrastos. Si s'enfada i protesta, i plora i diu amb contundència alemana o exigència catalana que no hi ha dret!, que no és just que em perdés la seva festa de benvinguda, li diré que té tota la raó del món, però que justament estava de viatge per poder-li explicar els millors contes que mai haurà sentit, contes que no estan en els llibres, rondalles que no sap ningú més que jo, fantàstiques històries de trens milenaris, de ciutats de somni, de persones bones i amables, d'illes perdudes, d'universos infinits que caben dins del palmell d'una mà. Però si és tan llesta com sa mare o tan intel·ligent com son pare (que ho és), sabrà de seguida que tot això són històries, falòrnies, excuses de mal pagador, i que on realment hagués volgut estar jo, avui, és a Barcelona, al seu costat, per rebre-la amb un somriure envoltat de la meva gent.
Tokyo arriba a les sis de la tarda, però com diu la cançó, Tokyo m'és igual.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Marc, pell de gallina! ... tens tota la vida per estar amb la Carla i la resta de gent. Moltes felicitats. Una abraçada des de Terrassa. Aquí la ciutat també plora: avui, desprès de tot l'estiu, plou.
ResponElimina