Dia 40: Tokyo - Nikko - Tokyo

Excursió esgotadora a Nikko per veure un dels conjunts de temples budistes amb més notorietat artística del Japó. Nikko està a dues hores i mitja en tren des de Tokyo, cosa que fa que el dia sigui llarg: comença ben d'hora i acaba ben tard.

Arribo a Nikko cap al migdia i començo la meva personal perigranació pels temples, portes i pagodes de múltiples pisos. Nikko està ubicat en un entorn privilegiat, rodejat de muntanyes i d'un llac, però tothom es concentra a les immediacions dels temples. Sí, és veritat: per primer cop hi ha massa gent i no s'acaba de disfrutar del tot l'excursió. I a més, la majoria dels occidentals que campen per la zona són espanyols atrets, segurament, pel xivarri i la cridòria que es pot trobar a Nikko i no a d'altres llocs del Japó: aquí ells poden cridar, riure sorollosament i fer bromes a crits sense que tothom es giri i els miri malament: a Nikko el xivarri de turistes, grups d'escolars i monjos budistes és bastant notori i passen desapercebuts.

Nikko va ser capital del Japó durant 150 anys, durant l'època convulsa que va acabar amb el tancament de fronteres i l'aïllament total del país des de principis del segle XVII a meitat del segle XIX. L'esplendor de Nikko rau, però, en els seus temples, edificats amb ornamentacions poc vistes al Japó i decoracions sinuoses de motius estrafalaris com ara micos, dracs i elefants d'or, de plata i de bronze. Destaquen, entre totes, les tres figures de més de 8 metres d'alçada representant Buda i dues divinitats més, tallades en fusta i barnissades d'or. Precisoses.

Quan toca marxar, em desvio resseguint el riu cabdalós que passa entre muntanyes verdes per arribar a un paratge bastant inquietant: és conegut com l'abisme de Nikko i l'escena està representada per desenes de figures de pedra mirtant el riu en posició de meditació, tocades totes amb barrets vermells de llana i una espècie de pitet, vermell també. Són guardians del camí que t'observen de forma inquietant: tinc la sensació que, quan passo per davant d'ells, em segueixen amb la seva mirada de pedra calcària, però no aconsegueixo enxampar-los: cada cop que em giro, ells continuen immòbils, impertèrrits, com pedres centenàries.

Torno a peu cap a l'estació i agafo el tren a l'últim suspir. Arribo tardet a Tokyo. Ja és fosc. Com que l'estació d'arribada és Asakusa m'acosto a veure el temple de Senso Ji vestit de nit: porta un vestit de llumetes preciós que fa que sembli més sublim i espectacular que a la llum del dia. És un final de festa de còctel i banda de música que alimenta l'esperit. I amb aquesta sensació, marxo a dormir ben content.