Dia 38: Tokyo - Kamacura - Tokyo

Cantava la Trinca allò de Que buenos son, los padres escolapios, que buenos son que nos llevan de excursión. Amb aquest tarannà festiu que transmeten les cançons del trio de Canet, he fet avui la primera excursió fora de Tokyo, concretament a Kamacura.

Aquest indret està situat al sudoest de la capital i a menys d'una hora en tren. És una població de 170.000 habitants que va ser capital del Japó durant el segle XIII. Per què hi anem? Perquè compta amb un reguitzell de temples budistes i santuaris sintoistes en un entorn muntanyós esplèndid. Cal veure-ho.

El tren em deixa a Kamacura a quarts de dotze del migdia, després de no haver matinat gaire. Un cop comprades les provisions, inicio la ruta que m'ha de portar a veure cinc temples.

El primer és un temple sintoista. Sembla el menys interessant però no és així: senzillament és el més difícil d'entendre pels occidentals. El sintoisme és una religió professada per més del 80% dels japonesos, que comparteixen aquestes creences amb el budisme. Aquesta religió és l'autòctona del país, mentre que el budisme va ser importat en vol charter desde la India a través de Xina i Corea. El sintoisme, que es traduiria com a "camí dels deus"és un conjunt de pràctiques i ritus molt lligats a la terra i a la natura: cal tenir en compte que el panteó sintoista està format per milers de deus, anomenats Kami, que habiten en el medi natural. Simplificant-ho moltíssims, i sens perjudic que els seguidors d'aquest blog experts en Asia esmenin els errors, podríem dir que el sintoisme s'ocupa dels aspectes relacionats amb la vida a la terra, i el budisme dels aspectes que van més enllà d'aquesta vida.

Deixo enrere el primer temple i camino més de tres quilòmetres sota una forta humitat, fins arribar al següent. L'entorn és boscós i ple de boira. Aquest petit segon temple conté les estàtues centenàries de 12 jutges budistes que custodien la furibunda mirada de la deesa indú Enma, que fa cara de pocs amics per espantar els mals esperits. Val la pena no oblidar les mirades airades de tots els jutges i de la pròpia deesa. Quina por!

El temple és molt petit i de seguida continuo la marxa. Arribo al temple Kencho-Ji, un dels temples zen més importants del Japó. El zen és una secta o escola derivada del budisme que cal traduir del sànscrit amb la paraula "meditació" i que promou que aquest tipus de pràctiques són les adients per arribar al Nirvana. El temple va ser fundat per un monjo zen xinès el segle XII i consiteix en una successió de portes, temples i edificacions amb diferents funcions religioses construïts en fusta. Impressiona veure aquests temples, amanits per algun jardí minimalista, edificats totalment de fusta. L'edifici dels ritus religiosos més elevats està a dalt de tot de la muntanya, cosa que implica fer una suada ben gran per arribar-hi. Val la pena. A més, els japonesos han instal·lat una font d'aigua fresquíssima a dalt de tot, com a recompensa. No és el Nirvana, però ets sents al Cel. I és gratuïta. Us imagineu això a Europa?

El recorregut segueix amb el petit temple budista de Jochi-Li, un autèntic oasi de pau. Havia estat refugi de dones que fugien dels seus marits i era pràcticament l'única forma de conseguir el divorci en el Japó imperial: les donmes que residien tres anys allà obtenien el divorci de forma automàtica. Sembla ser que hi havia bufetades per entrar. Més enllà d'aquest aspecte històric, el temple acull un cementiri japonès ple de serenor, envoltat de grans arbres i molsa de pessebre. Jo que no tinc molt desenvolupada la meva fasceta espiritual, us puc assegurar que he notat presències que m'envoltaven i que m'han omplert de pau. Ommmmm.

El recorregut seguia amb dos temples menors que estan desperdigats pels entorns boscosos, per acabar finalment amb l'atracció màxima de Kamacura: el temple budista de Daibutsu, al qual s'arriba després d'una hora de caminar entre boscos i camins de fang. El Daibutsu allotja en règim de pensió completa a la segona estàtua més gran de Buda de tot el Japó: tretze metres d'alçada, amb una cara de dos metres i mig i un ull d'un metre, tota elaborada en bronze i exposada el bell mig del pati del temple. És molt impressionant topar-se amb aquesta figura de Buda, impertèrrit els darrers 9 segles, mirant-te des de les alçades: només per sentir-se atrapat per la seva màgia ja val la pena venir a Kamacura.

He enfilat camí de tornada a les sis de la tarda. He parat a Yokohama, ciutat especialitzada en cortines. Justament han estat les torrencials cortines d'àigua de pluja les que m'han impedit veure res de la ciutat. Ja tornaré. En una hora ja estava a l'hotel a Tokyo on he sopat i m'he quedat fregit somniant amb el Gan Buda del Daibutso, a la màgica Kamacura.

L'excursió ha estat molt bonica: els padres escolapios haguessin estat contents de venir. A mi, que voleu que us digui, ja m'esta bé que no hagin vingut.