Dia 80: Seattle (Washington) - Sand Point (Idaho)

Ens despertem ben d'hora tots plegats i esmorzem una mena d'arròs amb llet i un te. Jo he dormit millor del que les meves expectatives havien pronosticat, tot i que tinc el cos una mica magullat d'haver dormit al terra. A l'hora d'esmorzar hi ha una mena de son generalitzada a l'ambient i les converses no són tan animades com ahir al vespre. A les vuit en punt sortim de la casa i apretem a córrer per no perdre l'autobús. No el perdem, i allà ens escarxofem una mitja horeta fins arribar al centre. Jo baixo una parada abans que la resta així que el comiat és dins de l'autobús: un petit nus a la gola es dibuixa a l'hora d'acomiadar-me d'aquests cinc personatges que, per obra de l'atzar, han passat a formar part de la novel·la d'aquest viatge. Gràcies, nens i nenes.

Però no hi ha temps per sentimentalismes perquè el meu cotxe m'espera a les deu en punt a l'oficina del Downtown. Així que tiro cap al Hostel, que ja fa estona que s'ha posat en marxa. Allà em trobo amb un gran moviment de persones amunt i avall: gent llevant-se, gent dutxant-se, gent esmorzant, gent entrant, gent sortint, gent arribant, gent marxant. Recullo les meves coses, que han dormit millor que jo, i abandono el hostel de Seattle: comença l'aventura.

Disposo d'un màxim de 8 setmanes per recòrrer el país de punta a punta. Surto des de l'Estat de Washington i vull arribar a la ciutat de New York com a molt tard la primera setmana de novembre. És possible que hi arribi abans, però tot depèn de la ruta que faci, del ritme que porti, dels dies que pari en els llocs, de les ganes que tingui de seguir avançant o de desviar-me del camí, o fins i tot d'aturar-me uns dies en algun paratge que em sedueixi. Està tot obert i tot és possible. Puc canviar de ruta demà mateix, puc decidir deixar el cotxe en una altra ciutat, puc allargar la durada del rènting, puc anar molt ràpid, o molt a poc a poc. Puc visitar Salt lake City, Alburquerque i Oklahoma i passar de llarg de Los Angeles, Dallas o Memphis. O tot el contrari.

La meva idea inicial és avançar direcció Est atravessant l'Estat de Washington i el nord d'Idaho per arribar al Glacier National Park a l'Estat de Montana en un parell de dies. Des d'allà, tirar direcció sud per Idaho i Nevada, fins arribar a Las Vegas. Des de la capital dels casinos i dels casaments exprés continuaria direcció Est bé per Arizona, New Mèxic, nord de Texas, Oklahoma, Missouri i Illinois, amb la seva capital Chicago, o bé per Utah, Colorado, Kansas, Missouri i Illinois, amb final també a Chicago. Des de Chicago, la ciutat de Barack Obama i Michael Jordan, seguiria cap a l'Est per Ohio i Pennsilvania, i dependent del temps i les ganes, aniria cap al nord a Maine per visitar Boston, o tiraria directament cap a New York.

A les deu en punt arranco el motor del meu Kia, el cotxe coreà que m'ha de dur de costa a costa. En només uns minuts ja ens hem fet amics i ja roda per la Highway 90 direcció Est. Avui faré un total de 570 km fins arribar a Sand Point, al nord d'Idaho. El paisatge és un maremàgnum de paisatges: surto de Seattle entre arbres i muntanyes verdes, passo per un coll de muntanya d'aspecte alpí i descendeixo ràpidament per una vall arbrada. A poc a poc, milla a milla, els arbres van deixant pas a conreus verds, i aquests a conreus de secà, marronosos i grocs. Gaire bé sense adonar-me estic al vell mig d'una extensió desèrtica plena de pols i matolls. El desert desperta del seu somni amb l'aparició d'un gran llac, immens, com un miratge, coronat per muntanyes on s'amaguen els indis. Després d'un parell d'hores de desert comença a aparèixer de nou el verd: arbres, algun riu i algun nucli urbà. Deixo enrere petits pobles amb noms tan curiosos com Tokyo o Moscow, i arribo a la segona ciutat més gran de l'Estat, de nom Spokane. El darrer tram, ja direcció nord-est, tornarà a estar farcit de verdes muntanyetes, preludi de les grans muntanyes que m'esperen a l'endemà.

Aturo el cotxe a les set de la tarda davant d'un motel de carretera. He deixat enrere ja l'Estat de Washington i estic a Idaho. Els motors dels camions i de les camionetes rugeixen dins de l'habitació i els seus fars iluminen rítmicament el llit king size i la resta de mobiliari. Però tan se val. El cansament de casi 600 kilòmetres ho aguanta tot. Una dutxa reparadora i un sopar molt ianqui són el preludi d'una nit dormida sense despertar-me ni uns instant. Jas estic on the road!