Las Vegas ja és història Avui he tornat a agafar el cotxe i he fet 400 km direcció est per arribar a les portes del Bryce Cannyon National Park a l'Estat de Utah. Tenia ganes d'arribar a aquest parc situat en una zona alta i àrida del Midd-West nordamericà on les temperatures diürnes poden pujar força, però a la nit i fora de la temporada d'estiu, fa molt i molt de fred.
La carretera, tal com s'esperava, s'ha convertit en un desert de sorra i pols només sortir de la capital del joc. Ara bé, quan l'autopista ha entrat a l'Estat d'Arizona (per tornar a sortir només 50 milles més endavant), tot ha canviat. S'ha acabat el desert? No, és clar que no, però el paisatge ha dibuixat un desert de cine: estrets passos entre muntanyes de color vermell, grans roques de formes quadrangulars i milers d'indis esperant el pas de la diligència de John Wayne, que arriba amb retard. Les evocacions cinematogràfiques, ara sí, han estat completes: en cada curva podies reconèixer un fotograma, una escena o una frase dels mítics westerns de John Ford, Howard Hawks, Anthony Mann o Sam Peckimpah i els famosos rostres de Henry Fonda, Clint Eastwood, James Spencer, Randolph Scott o John Wayne, protagonitzant La diligencia, Centauros del desierto, El hombre que mató a Liberty Valance, Río Rojo, Río Bravo, Solo ante el peligro, Raíces profundas, Fort Apache, Río Grande, Pasión de los fuertes, o Winchester 73.
Tot i abandonar Arizona i entrar a Utah a migdia, la pel·lícula no s'ha acabat i han continuat les terres vermelles, les sorres granatoses, les pedres torrades, fúcsies i malves, enfilant-se entre gratacels de roques, ideals per una bona emboscada, atravessant pobles amb noms tan curiosos com Leeds, Torqueville o Pintura.
Abans d'arribar al Parc, he parat a 30 km de l'entrada i he agafat una habitació en un motel regentat per un matrimoni molt amable i amb ganes de xerrar. Però jo tenia pressa per veure la caiguda de sol al Bryce Cannyon així que ho hem deixat per l'endemà.
Eren les sis de la tarda i el sol començava a mostrar signes de cansament quan he arribat al balcó natural que et permet fruir d'aquest canó vermell com la sang, esculipt amb milions de columnes de formes estranyes, erosionades per la calor, la neu, l'aigua, el vent i el fred. Davant meu, una vall extenuant d'estalagmites verticals, erectes, orgulloses de les seves formes sinuoses, i unes muntanyes de formes quadrades coronant el cel blau. Una passada.
El sol queia per darrere meu i anava tacant d'ombra la vall, molt a poc a poc, com si amb una gran goma d'esborrar anés eliminant els colors vius de la vall, lentament, difuminant-los fins a perdre el sentit. La foscor s'ha anat apoderant de l'hemicicle sense fer soroll, amb aquella lenta i segura marxa dels que saben que no hi ha res a fer per aturar-los. Quan la vall era un mar de cendres, darrere meu encara estava encès el sotabosc, encara s'iluminàven els contorns muntanyosos, com si algú hagués encès un llumí gegantí i el mantingués encès fins a cremar-se els dits. Un resplendor místic, una flama violeta que es resistia a morir avisant que qualsevol nit pot sortir el Sol.
"Ara ja no hi falta ningú,
o potser sí, ja me n'adono
que tan sols, hi faltes tu ...
També pots venir si vols.
T'esperem, hi ha lloc per tots.
El temps no compta ni l´espai...
Qualsevol nit pot sortir el sol"
Jaume Sisa "Qualsevol nit pot sortir el sol"
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada