Dia 70: Vancouver - Bikerhed Lake

El meu cos va acostumant-se lentament als nous horaris, a la nova gent i als nous costums. Torno a esmorzar ben d'hora i acabo de preparar les coses per marxar, finalment, cinc dies per les muntanyes del nord, sense cap objectiu clar. He renunciat de moment arribar a les terres inhòspites del Yukon, a més de 3000 km de Vancouver, per manca de temps i d'infraestructura. Així doncs, marxaré a reflexionar cinc dies a les muntanyes. Com a bon ermità, no vaig massa preparat per aguantar ni les inclemències del temps ni de l'espai, però estic disposat a resistir.

A migdia ja tinc cotxe: és un Ford Focus. Vaja, què originals. Ara bé, és de color negre, té una línia esportiva molt modernilla i canvia sol de marxa, tu. Així que a un quart d'una començo les meves (enèssimes) mini vacances, ara per les muntanyes de la Columbia Britànica, un estat orgullós del seu passat colonial i del seu futur olímpic: el proper mes de febrer acollirà les Olimpiades d'Hivern 2010.

Carretera i manta. Bé, és un dir. No porto manta, ni tenda de campanya ni sac de dormir, ni un coixí ni una flassadeta. Res. Més feliç que una "perdís". La joventut, ja se sap. Enfilo carretera cap al nord començant a veure l'espectacularitat de la ruta. Els primers cent kilòmetres m'obren la gana i paro a Squamish a fer una pizza. És un restaurant nordamericà amb pizzes congelades i gots d'aigua gelada, amb un parell de taules plenes i la televisió retransmetent partits de hockei sobre gel. La cambrera ve a preguntar-me cada sis mints si la pizza esta bona. Sí, reina, la pizza congelada no està mal i tu tindràs la propina que et mereixes.

Surto d'allà amb la panxa plena. La tarda conmença a dibuixar els primers símptomes de cansament. Miro el mapa i marco com a propera parada Whistler, un dels pobles amb les pistes d'esquí millor valorades del planeta. Paro en la plaça central, plena de McDonalds, Subway i botigues de roba i souvenirs. També hi ha una botiga de muntanya. I sí, lloguen tendes de campanya. Són quarts de sis de la tarda i he tingut molta sort.

- Serà fàcil de muntar, oi? - li pregunto
- Facilíssim, felow.

Llàstima que no tinguin també sacs de dormir en lloguer. Però bé, ja tinc tenda! Així que encaro les dues darreres hores amb optimisme i gaudint d'unes muntanyes realment precioses. Abans d'arribar al poble remot d'Arcy, tombo a l'esquerra i em dirigeixo cap al camping del llac Birkenhed, un indret que la guia qualifica com a camping primitiu. Ai, ai, ai.

Divuit kilòmetres de pista forestal i una llum tènue em porten fins a un magnífic, espectacular i romàntic llac entre muntanyes....amb un càmping primitiu al costat. El càmping són tres llargs camins que porten al llac, en els qual hi ha unes entradetes que donen a unes petites parcel·les amb una taula de fusta i lloc suficient per la tenda o roulotte i el cotxe. Res més. Ni dutxes, ni lavabos, ni endolls, ni botiga de souvenirs, ni motos de gran cilindrada, ni al rico coco helado, ni llums ni infraestructura ni res de res. Natura verge. Un llac i uns metres quadrats per tu. Magnífic.

Magnífic si vas una mica preparat, és clar. Salto del cotxe i desfaig el regalet: una tenda de campanya que es monta en un tres i no res. Busco les instruccions (en tots els mobles d'Ikea hi vénen) però no trobo res. Aha. Bé, desfaig els tres fardells i hi trobo dues peces de roba, uns bastons llargs que es dobleguen i uns piulets. Ja us avanço des d'ara que no muntava una tenda jo solet des de....sí,...a veure....va ser,...bé, mai ho havia fet. Però no pot ser tan difícil, penso. Ànims. Toca, primer de tot, decidir quina de les dues teles és la tenda en sí i quina va al damunt per protegir la tenda de la pluja. La blava, penso. No, la taronja, que mola més, Miro les formes i són ben estranyes. Caram!, que n'ets de burro, penso.

Quan m'estic barallant amb la tela blava, passen per darrera la meva parcel·la una parella de canadencs. En Rudy i la Michelle, amb qui abans m'havia creuat, s'interessen per la meva persona, i volen saber d'on vinc, a on vaig i qui sóc, qüestions metafísiques que ja m'agradaria saber respondre. Contestades protocolàriament, i abans d'acomiadar-se, en Rudy em recomana que m'apropi al llac abans de que caigui el sol. És aleshores quan aprofito i li dic que sí, que ho faré, però que tinc alguns problemes amb la tenda (alguns?) i que abans que es faci fosc del tot vull solucionar-los. L'ham llançat amb desesperació és entomat pels canadencs, experts, com el seu nom indica, en tendes de campanya. En un moment li donen la volta a la truita i a la tela blava, fan córrer els bastons entre les ranures habilitades, tensen la tenda i aquesta s'aixeca majestuosa com una carpa de circ, com un santuari dedicat a la Verge de les migdiades. Me'ls hagués menjat a petons, però estem a Nordamèrica i aquest gest, si s'interpreta malament, pot portar-te problemes, així que em limito a donar-los les gràcies cent vegades.

- Tens sopar? - em pregunta la Michelle quan s'acomiada
- Sí -menteixo-. Unes galetetes i alguna cosa més. No et preocupis.

El meu rebost està buit absolutament i només tinc per menjar la meva pròpia manca de previsió. La Michelle, mare de dos adolescents, sap que menteixo. I tot seguit em diu:

- Perquè no vens a la nostra autocaravana i sopes una mica de pollatre amb patates al caliu que ha cuinat el meu home?
- I unes cerveses - afegeix en Rudy.

La meva cara em delata. El meu estòmac rugeix d'alegria. Els meus ulls s'iluminen com Carpantas. Sí, vindré.

Quan arribo a la seva parcel·la, després d'haver anat a veure les darreres llums del llac -sublim a les palpentes, majestuós dins la foscor il·luminada de la lluna-, ells ja han sopat. En Rudy em porta un plat de pollatre amb unes patatones i una amanida, i la cervesa promesa. Xerrem de tot i de res, de viatges, de la família, de Barcelona, del Transiberià, de la diversitat de llengües, de russos i russes, del Japó i del Canadà. Cau una segona cervesa i la vetllada és absolutament tan perfecte, i aquella gent és tan bona amb mi sense esperar res a canvi, que un nus a la gola m'impedeix dir que sí a la tercera cervesa que m'ofereixen. El món està ple de gent bona. I en aquestes contrades res més apropiat que desitjar-los que Déu els beneeixi.

Toca dormir. O com a mínim, intentar-ho. M'instal·lo dins la tenda sobre el terra pelat, dur, congelat. Em fabrico un matalàs amb els meus jerseis i un coixí amb les meves samarretes i em poso tota la roba que porto. Fa molt de fred. Estic sol en una tenda de campanya petita i humida al mig d'un bosc canadenc a 200 km. de Vancouver. I comença a ploure. Fort. Amb ganes. I jo ric, sol dins la meva tenda, ric ben fort per espantar els óssos que m'observen des del seu cau, però sobretot ric d'alegria, content, una mica torrat, i feliç de saber que la Terra està plena de gent amb bon cor. M'adormo amb un somriure congelat...i unes pedres clavant-se als ronyons. Ai.