Vancouver arriba amb el jet lag més bèstia que recordo: són quinze les hores de diferència entre el Japó i la Costa Oest del Canadà, i això són moltes moltes hores. Més enllà de la gràcia que fa poder repetir el dia, tornar al passat com si fóssim en Marty McFly conduint el seu Delorean, el cos se'n ressenteix i el cap no funciona igual. El primer dia al Canadà ha estat un cop sec, d'aquests que et deixen estabornit una bona estona.
Això sí, per molt jet lag i moltes hòsties que tingui, els vicis segueixen sent els mateixos, així que un cop instal·lat en el Hostel, he baixat a la Living Room, he encès l'ordinador, m'he conectat a internet amb un magnífic servei de wi-fi i he escoltat els darrers vint minuts de la transmissió d'en Puyal, gol d'Ibrahimovic en directe inclòs. Reconec que després d'aquesta dosi de la meva particular droga, m'he relaxat, m'ha començat a caure simpàtica la gent i un estúpit somriure se m'ha dibuixat al rostre.
L'efecte de la drogaddicció però, no ha durat eternament, i a les quatre de la tarda vagarejava com una ànima en pena pels carrers de Vancouver. Els meus objectius eren tant veure i conèixer la ciutat, com recopilar plànols, mapes i informació per poder marxar en un parell de dies direcció nord amb una tenda de campanya sota el braç a bord d'un cotxe automàtic. Vancouver és una ciutat bonica, enclavada en una punta de terra que entra i surt i torna a entrar al mar, fent difícil el treball dels cartògrafs. La ciutat està envoltada d'aigua per tres dels quatre costats i resta protegida per grans muntanyes al nord, a l'altra banda de la badia. Llàstima que la meva capacitat per gaudir de la bellesa estava obturada, perduda en algun indret del Pacífic, com una maleta oblidada en un aeroport. Tardaré dos dies en recuperar-la.
Sopo de qualsevol manera enyorant les sopes de fideus (ramen), el sushi, els currys i la resta de menges japoneses. Enyoro els símbols initeligibles del katakana japonès, les respectuoses reverències dels dependents, els anuncis per megafonia de la propera parada de metro, els ryokans familiars amb yukata i kimono, les hores i hores de tren bala de punta a punta del país, la cordialitat asiàtica i les benvingudes cerimonioses. Aquí m'han dit, Hi felow!, mastegant xiclet. Benvingut a Occident.
Tracto de dormir en una llitera anònima d'una habitació compartida amb quatre desconeguts i una finestra oberta de bat a bat, amb vistes al pati de darrera de Vancouver. Entre somnis veig geishas ballant danses tahilandeses al ritme de simfonies eslaves. Són ja molts dies fora de casa, ho heu d'entendre.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada