Primer i darrer dia a Colorado, l'Estat dels mil colors. Quan m'he llevat tenia la sana intenció de passar tres o quatre dies recorrent aquest Estat ple de muntanyes i de deserts. Us ho prometo. Però a quarts d'onze de la nit, quan escric aquesta entrada al blog, estic tranquilament instal·lat en un motel de carretera de Cuba, a l'Estat de New Mexico, 120 kliòmetres al sud de la frontera de Colorado.
El dia s'ha llevat amb un blau esplèndid. He esmorzat un suc de taronja a l'hotel i he recollit les coses per marxar ràpidament. A l'hora del check out, el recepcionista m'ha posat una mica negre: m'ha fet esperar deu minuts mentre atenia una senyora molt enfadada que l'estava posant verd. Quan ha pogut estar per mi, l'home estava blanc. No he dit res, li he deixat la clau i he marxat.
He avançat per la carretera direcció est passant pels pobles de Delta i Montrose. Allà he fet una parada per passejar-hi: un típic poble americà, amb cases de fusta guarnides amb banderes amaericanes al porxo, amb amples carrers, dos benzineres, la funerària, el banc i la botiga de comestibles. La gent passejava feliç i somrient, com si la vida fos de color de rosa. Si us dic la veritat, em sembla que porten, tots plegats, una vida bastant grisa.
Des d'allà he agafat la ruta 550, direcció sud, una de les carreteres més famoses del país: l'anomenen la Million Dollar Road i uneix Montrose amb Durango, al sud de Colorado, en un viatge de 160 km. entre muntanyes alpines envoltades de mines de carbó i de coure, de llacs malves i de rius grocs. L'origen de la carretera rau en la iniciativa d'un emigrant rus que, a finals del segle XIX, va excavar amb mitjans molt rudimentaris el primer pas entre aquestes dues ciutats. El rus va crear un petit imperi de carreteres de peatge a la comarca i encara avui bona part de la via passa pels escarpats i vertiginosos camins excavats a mà per l'intrèpit emigrant. Per cert, que el nom de la carretera ve donat pel fet que els treballadors que van asfaltar-la durant els anys 30 del segle XX van extreure la matèria prima d'una mina molt propera a Durango...que després es va saber que contenia reserves valiosíssimes d'or i plata, ara barrejades amb l'asfalt que cada dia trepitgen milers de cotxes.
El viatge per la carretera ha durat pràcticament tot el dia, parant en les ciutats de Silverton i Durango per apreciar la seva arquitectutra de ciutat minera del Far West, autèntic plató de westerns americans.
A les 5 de la tarda he decidit abandonar el festival de colors de Colorado: havia anat tant al sud que estava a un pas de New Mexico. I per New Mexico passa, de viatge cap a Chicago, la famosa Ruta 66. No m'he pogut resistir a la temptació i he pitjat l'accelerador cap al sud, a la recerca i captura d'Alburquerque. Al final del dia he comptabilitzat 500 km de carretera esgotadora, els últims 150 de nit. Però estic on havia volgut: a un pas de la Ruta 66.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada