Dia 93: Salina - Moab (Utah)

El misògin Sean Penn no m'ha vist marxar del motel a les deu del matí: he deixat la clau a la Key-Box m'he près un cafè calentent a la recepció i he començat a moure'm cap a l'Est. Avui tocava arribar a l'Estat de Colorado. No hi arribaré.

Com deia ahir, de seguida he entrat al desert batejat amb el nom de San Rafael Wells, una autèntica meravella geològica i un veritable plaer per la vista: terres desèrtiques de colors diversos, amb escarpades i pelades muntanyes de tonalitats sempre vermelloses, amb congostos estrets i canons infinits. Conduia relaxat, amb la música ben alta i contemplant les vistes estelars que m'oferia el paisatge que uneix els estats de Utah i Colorado. I ha estat aleshores quan he mirat pel retrovisor, i l'he vist: sí senyors, en aquesta road movie hi mancava, evidentment, l'aparició estelar de la patrulla del sheriff. Ja els tenim aquí.

Reconec que, en un instant, m'han passat molts fotogrames pel cap. Què fort!: el retrovisor del MEU cotxe projectava claríssimament la imatge d'un cotxe de policia americà amb les llums vermelles i blave enceses donant voltes i els fars del davant fent pampellugues, a tan sols uns metres darrere meu. La primera reacció ha estat la típica: no és a mi. Segur que no és a mi. Però sí. No hi havia ningú més a l'autopista i la patrulla estava enganxada al meu cotxe. Sí, era a mi.

He reduït la velocitat, he parat al voral de la carretera i he tragat saliva. El cotxe de policia ha parat darrere meu i, com hem vist en tantes i tantes pel·lícules, el policia ha trigat una estona en baixar del vehicle. Collons, quins nervis. Em venia a la memòria només l'escena de Fargo, en la qual el policia acaba al maleter del cotxe amb un forat de bala a l'occipital i enterrat al desert poc després...i no me la podia treure del cap!. Patia perquè el policia, que ara ja baixava del seu cotxe i s'acostava al meu, pugués endevinar què pensava. Només és una pel·lícula, li diria jo....

S'ha acostat per la part esquerra del cotxe, no per la meva porta, i m'ha demanat amb un gest que l'obrís. Alea jacta est.

- Bon dia, agent
- Bon dia. L'hem aturat perquè circulava a una velocitat superior a la permesa.
- Ah, sí? - m'he fet l'orni.
- Sí. Circulava a 82 milles/hora quan la permesa és de 75 milles/hora.
- Ostres, 82? No me n'he adonat.

Set milles de diferència. L'equivalent a 10 km/hora. Filen prim, sí senyor...però tenia raó: m'havia passat un pèl del límit permès.

- D'on és vostè? - m'ha preguntat.
- De Barcelona - li he dit, confiant en què l'esperit olímpic estovés el cor de l'agent.

S'ha produït un instant de silenci. Ara, segons les meves fantasies hollywoodianes, tocaria que em preguntés, amb cara de mala hòstia:

- De Barcelona? A Barcelona només hi ha vaques i delinqüents!
- Sí, senyor!
- Vostè veu alguna vaca aquí?
- No, senyor!

I tot seguit, em cauria la multa, la garjola o la condemna de per vida a Alcatraz.

Però no ha estat així. M'ha demanat el carnet de conduir i el contracte de lloguer del cotxe, m'ha preguntat quin era el meu propòsit als Estats Units (matar al president?, cometre un atemptat terrorista?; abandonar un capuccino?), i un cop escoltada la meva resposta, amb veu profunda m'ha dit:

- Conduirà més a poc a poc, oi?
- Sí, senyor.

I ha marxat.
Quina decepció! Vull dir, que que bé que ni multa ni res...però quina poca marxa, no? Ni tan sols allò de "faci el favor d'obrir el maleter, a veure si porta un cadàver", o allò tan nostrat de "baixi del cotxe, té dret a guardar silenci i a no declarar en contra seva, si té un advocat es podrà posar en contacte amb ell, si no, li proporcionarem un d'ofici...bla, bla, bla.". Què hi farem.

Ara seriosament. S'ha portat molt bé, amb molta educació i amb benevolència. Si hagués volgut, m'hagués pogut multar tranquilament.

Així doncs, alleugit, he engegat el cotxe i he seguit el meu camí. He de confessar que durant els següenst 40 km. no he vist res del paisatge que m'envoltava: mirava fixament el compta-quilòmetres sense mirar res més. Després ja m'he relaxat i he començat a fruir, de nou, del desert.

Quan portava més de dues hores i mitja de trajecte he vist anunciada la sortida de Moab, una població que ofereix un 3x1 en Parcs Nacionals. No m'he pogut resistir a tant temptadora oferta i he decidit parar aquí, fer-hi nit i visitar els parcs, abans d'entar a Colorado. He buscat motel econòmic sense trobar-lo. Qualsevol allotjament a prop d'un Parc Nacional multiplica per dos les seves tarifes. I si està aprop de tres Parcs Nacionals, us podeu imaginar.... Ha estat curiós perquè he entrat a preguntar a uns vuit o nou motels, avançant des del centre del poble fins a la perifèria. El primer de tot, cèntric, era caríssim. A mida que m'anava allunyant del centre els preus anaven baixant a una mitja de 5 dòllars cada 100 iardes. He pensat seriosament en la possibilitat d'allunyar-me uns 50 km del poble per dormir gratis....però al final he desistit i he agafat el més econòmic. M'he instal·lat i m'he preparat per l'excursió al Cannyon Land National Park, a trenta milles del poble.

Ha estat visita de tarda. L'excursió, bàsicament en cotxe, ha consistit en veure un parell de punts d'interès i arribar al Green River Overlook, el millor lloc de contemplació dels canons del parc a l'hora de la caiguda de sol. El Cannyon Land Park és enorme, format per immensos altiplans de pedra vermella esculpida pels dos grans rius de la regió: el Green River i el Colorado River. Aquest darrer riu, més al sud, a l'Estat d'Arizona, excavarà el famosíssim Gran Canó del Colorado.... En aquestes latituds, els rius foraden grans superfícies rocoses de formes aritmètiques i de tonalitats granatosos, formant congostos d'alçades inabastables. Molt espectacular. Ha valgut la pena venir fins aquí.