Dia 76: Vancouver - Seattle

Les llums de Vancouver encara romanen enceses quan abandono el Hostel, després d'haver dormit menys de 5 hores. El meu tren cap als Estats Units surt a les 6.40 del matí de l'estació Pacific Central, a quinze minuts en metro des del centre.

Són les sis en punt i vaig sobre l'horari previst. A les 6.10 estic ja a l'estació de l'Skytrain. A les 6.25 pujo les escales de la sòbria Pacific Central Railway Station. Tinc vint minuts per observar tranquilament la sol·litud de l'estació, per saborejar l'olor de cafè que desprenen els establiments oberts a aquelles hores, per escoltar com la busca de l'enorme rellotge del vestíbul va marcant el temps. Em permeto el luxe de passejar amunt i avall i, tot i que vaig amb tot l'equipatge al damunt, comprar-me un capuccino i unes cookies que em prendré tranquilament, relaxadament, merescudament en el tren. Quina tranquilitat!

M'acosto a la porta d'embarcament quan falten 7 minuts per sortir. Una amable senyoreta em demana el passaport, m'indica quin és el meu seient reservat (seient 15, vagó 8), em dóna la declaració de l'aduana nordamericana per omplir abans d'arribar a la frontera dels EUA....i m'indica que he d'omplir també el formulari verd d'entrada als Estats Units, presentar-lo a l'Oficina d'Immigració dels EAU que està just a l'altra banda de la porta d'embarcament i pagar 6 Dòlars americans. No accepten targetes de crèdit.

Dòlars americans? Oficina d'Immigració? Omplir el formulari verd? Com? Perdó? És en aquell moment quan desperto: bon dia i benvingut al món real, xaval.

El capuccino calentó, amb un punt d'escuma, segurament amb un toc de canel·la i amb un final ametllat i una textura absorvent és abandonat en un dels bancs de l'estació. Necessito les mans per poder solucionar els tràmits burocràtics que m'han caigut a sobre. Fa trenta-sis hores d'aquesta història i encara deu estar allà, a Vancouver, esperant-me.

Regiro el meu moneder i les meves butxaques. Cap dòlar americà i només 5 dòlars canadencs (equivalent a 4 dòlars americans): sí, vaig una mica justet de diners, ho sé. Estava tan orgullós d'haver calculat tant bé els diners que necessitava al Canadà...Vaig ràpidament al caixer autòmatic i li demano amablement que em doni diners. Fins i tot li escric la contrasenya correctament. I us prometo que no me'l miro malament, ni sóc agressiu amb ell. Però el caixer, també molt amablement i per escrit, em diu que l'operació no pot ser realitzada. Com? Dona'm els diners, malparit! Ara sí que el maltracto, verbalment i físicament, ho confesso. La senyoreta del tren s'acosta i em diu si ja tinc els sis dòlars americans perquè els funcionaris d'Immigració estan tancant.

- No! -li dic- encara no. Però els aconseguiré!

Música èpica sona al vestíbul de l'estació. Estem a les portes d'Amèrica i aquí TOT és possible. Les llums baixen d'intensitat i un focus m'il·lumina. De cop i volta, tot està en silenci i només s'escolta la meva feixuga respiració i la secundera del rellotge avançant inexorablement. Una histèrica melodia per tensar la situació apunta les primeres notes.

- Espavila - em diu - Tens dos minuts.

Efectivament, queden 2 minuts perquè el tren surti, disposo de 5 dòlars canadencs que no em serveixen per res, he abandonat un capuccino calentet a la seva sort, m'he fet enemic d'un caixer automàtic...i necessito 6 dòlars americans.

Com si estigués in the fucking middle d'un concurs de la televisió americana titulat "6 $ in 2 Minuts" recorro amb la mirada l'estació, pràcticament deserta, a la recerca d'una víctima propícia. No tinc més remei que fer-ho. Al vestíbul momés hi ha la senyoreta del tren, que em mira amb impaciència. Al cafè on he comprat el capuccino no em dirigeixen la paraula i em giren l'esquena: deuen haver vist que sóc el típic depravat que abandona cafès a la seva sort. Només hi ha obert un McDonalds. Hi entro. Hi ha tres homes sols, un a cada taula, amb cara d'haver dormit poc. Al fons un negre i un paio que se sembla al John Travolta parlen fluixet. A l'esquerra hi ha una parella jove. Objectiu localitzat. Són clavats a Pumpkin (Ringo) & Honey Bunny (Yolanda), els dos atracadors naïfs interpretats per en Tim Roth i l'Amanda Plummer a Pulp Fiction. Estan tramant alguna cosa i xiuxiuegen baixet un al costat de l'altre. M'hi acosto amb el bitllet de 5 dòlars canadencs a la mà, com si portés la clau de la porta del paradís.

- Ei, nois, no tindrieu pas dòlars americans?

En Pumpkin aixeca els ulls i m'observa amb una mirada apagada i sommiadora. Es posa bé el coll de la jaqueta, somriu irònicament i em diu:

- Yes, I do

Ostres! En té! Sí!. I tot dient-ho, s'aixeca de la cadira, li fa l'ullet a Honey Bunny, que se'l mira amb molt d'amor, i treu uns bitllets americans. Els compta.

- Tinc 4 dòlars, man - em diu amb veu trencada.

La meva cara il·luminada s'apaga de cop.

-Merda! És igual -li dic compungit- en necessito 6 per poder sortir del país. I tot seguit em giro per amagar la meva decepció.

- Hey, man, take 10 bucks.

I em dona un bitllet de deu dòlars, total 7 euros, però collons!, que són 7 euros, que me'ls regala, que me'ls dona, que no problem, man, que tingui un bon dia. Waw!

Les busques del rellotge gegant de l'estació marquen les 6.40. Els hi dono les gràcies mil cops abans d'apretar a córrer cap a la porta d'embarcament (jo, la motxilla gran plena com un ou, la motxilla comprada a Bangkok, la motxilla petita amb les meves coses i els meus 10 dòlars).

- Tinc els dòlars! Tinc els dòlars! - crido ben fort.

El públic al plató comença aplaudir. Alguns fins i tot es posen drets, i més d'un crida emetent sorolls d'orangutan en zel. El regidor, amb els auriculars penjant d'una orella, anima a la gent a fer xivarri. Show must go on! Quina passada. Quan la llum del rètol APPLAUSE s'apaga, tothom s'asseu tranquilament i calla. El regidor ordena anar a publicitat.

A la rebotiga, darrere el teló, la situació és tensa. Els policies d'Immgració americana em tracten amb professionalitat però sense massa simpatia. Omplo malament i amb mala lletra el formulari verd i me'l fan repetir, com si estigués a tercer d'EGB. Després de respondre que no a les preguntes habituals (ets terrorista? vols matar el president dels Estats Units? vas drogat o què? tens tendències comunistes? has abandonat mai cap capuccino a la seva sort?), em posen el segell d'entrada i em deixen passar. Els sis dòlars americans estan ja en possessió del Tresor Nordamericà. Que els aprofitin! Espero puguin fer, amb els meus impostos, moltes residències i centres d'acollida per capuccinos abandonats.

Abans de pujar al tren, li demano a la senyoreta de la Renfe americana si em pot fer un favor: retornar els 4 dòlars americans que m'han donat del canvi, a la parella del McDonalds. La senyoreta uniformada es queda parada, s'ho pensa, em pregunta quina pinta té el meu creditor, i surt per la porta. Un minut després torna i em diu que en Pumpkin i la Honey Bunny estan molt contents amb mi i sorpresos del meu gest i fins i tot encantats d'haver-me conegut... però que no poden venir a dir-me adéu perquè estan a punt d'atracar el McDonalds. Ja se sap, la feina és la feina.

El tren arranca vint minuts tard. M'han esperat. Realment no em crec que estigui jo allà assegut. Però hi sóc. Les cinc hores de trajecte fins a Seattle les passo feliç, de nou, pensant que el món està ple de bones persones.

- I love you, Honey Bunny
- All right, everybody be cool, this is a robbery!
- Any of you fucking pricks move, and I'll execute every motherfucking last one of ya!

(Pulp Fiction 1994- 1a escena -)