Dia 88: Salt Lake Ciy (Utah) - Ely (Nevada)

Noranta-dos. És un bon número. És l'any de les Olimpíades. És també l'any de Wembley. És l'any de la majoria d'edat dels de la quinta del 74. És també una bona edat: als 92 anys les coses es veuen, de ben segur, d'una altra manera: suposo que més pausada, suposo que més madura, suposo que més tranquila.

Amb aquest número al cap he començat el meu viatje de 520 km des de Salt Lake City fins al petit poble d'Ely, ja a l'Estat de Nevada, on he arribat abans de les cinc de la tarda.

La sortida de la capital dels mormons ha estat tranquila i ràpida. A les onze estava ja en ruta. La ciutat s'acaba en un tres i no res i de seguida et trobes al bell mig del desert: un desert àrid, polsós i solitari, només alterat per l'autopista per on circulen uns quants cotxes solitaris fugint de la seva pròpia sol·litud. Passats uns kilòmetres, el desert ha començat a adquirir tonalitats blanquinoses per passar a ser completament blanc poc després: el Llac Salat que dóna nom a la ciutat ha anat assecant-se parcialment al llarg dels anys, deixant com a testimoni la seva sal: un autèntic salar blanquinós s'expandeix al nord de l'autopista, com un llençol nevat. Molt espectacular.

Abandono el desert salat passades les dues primeres hores de conducció. Paro en una àrea de (poc) servei a estirar les cames. Allà em trobo amb en Victor. En Victor és un homenot rabassut i pel-ròig originari de Seattle però que viu a Salt Lake City. És diumenge i té el dia lliure i l'aprofita per anar a jugar a pòker a Nevada, a tan sols dos hores i mitja de la capital de Utah. S'ha quedat sense benzina a tant sols 8 milles de la propera benzinera: el seu truck l'ha abandonat a 800 iardes de l'àrea de servei. Em demana si el puc acompanyar amb el meu cotxe fins a la gasolinera, on comprarà una llauna de benzina, i tornar-lo a portar a l'àrea de servei. Diu que em pagarà. No sé si en Víctor és un psico-killer de sèrie B americana que es dedica a degollar catalanets en àrees de servei de Utah. Pero sí que sé que molta gent m'ha donat un cop de mà en el meu viatge. No sé si una mà, divina o no, ha col·locat justament en aquella àrea de servei, justament en aquest dia i a aquesta hora en Victor, per comprovar si he après o no alguna cosa durant aquests tres mesos. No sé si en Víctor m'enganya o realment és un pobre diable que s'ha quedat sense fuel al mig de l'autopista. No ho sé, però poc m'importa. No ho dubto. Puja, li dic.

El porto a la benzinera i el retorno de nou al seu cotxe. Ha estat qüestió d'un quart d'hora. No li accepto els dòlars que em vol donar. Com deien els mai prou ben ponderats Zipi & Zape, he fet la meva bona acció del dia (i he aconseguit un vale per la meva bicicleta!). Si en Víctor és un assassí en sèrie que es dedica a degollar turistes, o bé no portava les eines a sobre (deurien estar al truck), o bé no tenia el dia, o bé li he caigut bé. O totes tres coses a la vegada, vés a saber. Bon viatge, nano i vigila els farols...i el dipòsit del carburant.

Surto de l'autopista i agafo la carretera que va direcció sud cap a Las Vegas. Val a dir que la primera part del trajecte l'he feta en direcció oest, contradient tota la lògica del meu viatge que va de la costa Oest a la Costa Est. La raó és que, per poder veure el Parc de Yellowstone, vaig anar un pèl massa cap a l'Est, vaja, que vaig passar-me de llarg de Las Vegas. Ara rectifico.

A quarts de dues traspasso la frontera i entro a Nevada, l'Estat del joc. Tres casinos de carretera em donen la benvinguda i, com a regal, el Governador de Nevada et dóna una hora de vida. Cal tornar a retrassar el rellotge.

La carretera cap al sud ja no és una autopista sinó una via, una petita vena dibuixada amb prou feines sobre un pàram immens, un desert que va canviant de color i de sabor però que no perd mai la seva essència: passo per deserts de sorres fines saharianes, atravesso deserts de matolls secs i cruixents, supero deserts de muntanyes baixes i d'arbres solitaris i tristos. La llum del dia és blanca. La calor, intensa. El sol dibuixa miratges supèrfluos, pintant la carretra d'aigües inexistents, de rius fantasmagòrics, i dibuixant a l'horitzó castells de sorra flotants, com palaus plens d'encanteris. Irrealitat i ficció es confonen en un garbuig que et pot fer perdre la raó. El desert t'envolta amb els seus braços i t'estreny, t'ofega. I quan notes que no pots respirar, baixes la finestreta del cotxe, prems l'accelerador i surts volant, t'alliberes d'aquella sensació d'ofec i et sents l'home més lliure del món. Així és el desert.

Arribo a Ely i reservo la nit en un motel regentat per la tercera generació d'una família d'orígen asiàtic. Com és d'hora i el sol viurà encara una estona més, tot i els 520 km. que porto a l'esquena, agafo l'hora que m'han regalat a l'entrar a Nevada i l'aprofito per fer 180 km d'anada i tornada al Parc Nacional del Great Basin. Són uns kilòmetres esgotadors que em permeten fruir de la dramàtica mort de l'Astre Rei a mans d'una Lluna en forma de daga assassina: les muntanyes, plenes de dol, ploren un dia més emetent uns sons plens de tonalitats violetes, fúcsies i ataronjades.

Marxo a dormir pensant en la meva àvia, que avui a Barcelona ha celebrat els seus 92 anys amb tota la família. He parlat amb ella i m'ha demanat que torni de seguida. Que faci el favor. Que ja està bé de voltar. Té ganes de veure'm. I jo a ella. Ja falta menys, iaia.