Tota la setmana que he passat al Canadà he estat donant voltes a quin seria el meu proper pas en aquest viatge que m'ha de portar a casa d'aquí a unes setmanes. La idea inicial era arribar al Canadà per trepitjar el territori del Yukon. No ha pogut ser. Ahir a la nit vaig esgotar les darreres possibilitats (fer un trajecte amb avioneta), però finalment no serà: era estirar més el braç que la màniga. Yukon descartat. D'altra banda, una altra idea ha estat sobrevolant la meva consciència aquests dies: tornar a Àsia amb el vol Vancouver-Tokyo que tinc comprat. He estat molt temptat de fer-ho, però finalment ha primat l'objectiu inicial. Continuo a les Amèriques. Preses aquestes decisions, toca fer el següent pas i per primer cop en molts dies, ho tinc clar: tinc un pla. Tornar el cotxe de lloguer, reservar una nit a Vancouver, visitar la ciutat com es mereix i, a l'endemà, marxar cap als Estats Units, direcció Seattle.
Totes aquestes decisions preses en un motel de carretera es van executant a la perfecció en un matí perfecte, on tot surt rodó: llit confirmat per aquesta nit al mateix Hostel on vaig fer nit fa uns dies, bitllet de tren comprat per marxar a Seattle demà, retorn del cotxe de lloguer sense problemes i tot preparat per gaudir de la ciutat.
Ara sí, tinc tot el dia per tu, Vancouver.
La història entre Vancouver i jo és la història d'un polvo pendent. Ja em perdonareu per ser tan directe, però realment és així. Fa temps que ens empaitàvem, que creuàvem mirades picants, que pensàvem ja t'enganxaré ja...però per una raó o una altra, res havia passat entre tots dos. I tenia una espineta clavada, ja sabeu. Avui tots els astres s'han conjugat per poder passar unes hores amb Vancouver, i de ben segur que les he aprofitades.
La bicicleta ha estat la manera de conquerir la ciutat, d'arribar als seus racons, de palpar la seva temperatura, els seus sabors, la seva història. He resseguit els seus contorns marítims, com si acariciés amb els dits la seva pell endurida pels hiverns crus, he pujat els seus cims, he creaut els seus ponts, he baixat pels seus malucs muntanyosos que menen al mar, he descansat en les seves platges després d'haver suat junts una bona estona i m'he enamorat de la seva llum de tempesta que mai arriba. Una meravella de dia.
Exhaust després d'haver gaudit de la ciutat durant hores, he marxat de puntetes i a les palpentes dels seus carrers comercials, dels seus gratacels i de les seves olímpiques places. Vancouver, cansada, s'adormia entre llums de colors i carrers deserts. M'he tancat a la meva habitació, he tancat els ulls i m'he adormit profundament. Vancouver, tornaria a repetir, saps?. Quedem un dia d'aquests?
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada