Dia 69: Vancouver

Són les quatre del matí i el meu cos diu que ja és hora de llevar-se. Serà burro!, penso, si encara queden ben bé quatre horetes per dormir. Res. El rellotge biològic exigeix una explicació, marejat amb tants canvis d'hora. Buf, quin cacau. Aguanto una miqueta més el memorial de greuges del meu GPS i el rebombori sonor del meu estòmac, i a les sis em llevo, em dutxo i sóc el primer en esmorzar. Tothom porta la son enganxada a les orelles i jo ja vaig espitat escales amunt i avall del hostel. Efectes secundaris del jet lag.

Em passo unes tres hores consultant dades per internet: lloguer de cotxes i de tendes de campanya, l'estat de les carreteres i de les manifestacions preventives, els referèndums d'Arenys i d'altres qüestions sense importància. A les deu del matí conec a la Carla a través de l'skype, a Barcelona: quan em veu, fa un badall. Vaja, penso, segur que ha estat rellegint el meu blog. És una nena guapíssima que només té una setmana de vida però que apunta maneres. Ja veureu, ja.

Amb la informació que he tret d'internet em llenço al carrer sense xarxa a perseguir agències de lloguer de cotxes. Em donen alguns preus i un sac de problemes: ui, tant al nord no pots anar; ui, aquesta carretera no la pots agafar; ui, no hi ha cotxes per tu en aquesta oficina. Grrrr!. Provo sort en les botigues que lloguen material de muntanya: la primera, tancada des de fa mesos; la segona, fent inventari; la tercera, protagonista d'un capítol de la Dimensió Desconeguda: està però no hi és. Mala sort.

Amb tota aquesta feinada gaire bé se m'oblida donar un cop d'ull a la ciutat. La veritat és que passejo per barris poc turístics i m'agrada el que veig. És una ciutat amb una calitat de vida esplèndida, enclavada en plena natura, a dos passos de muntanyes nevades i a un mig de la platja. S'hi deu viure bé....a l'estiu.

Després de dinar decideixo que abandono la ciutat a l'endemà, que anul·lo la nit que encara tinc reservada i que demà mateix agafo un cotxe cap a les muntanyes a veure si em canvia la sort. En un parell d'hores tinc llogat el cotxe i avisat l'hotel de que marxo a l'endemà. I és en aquest instant quan, Vancouver, sentint-se despreciada per la meva mala lluna, el meu jet lag i la meva indiferència, es vesteix amb colors de tarda ataronjada, lluint tipet i seduint-me com no havia fet fins ara. És en aquell instant quan Vancouver m'atrapa, em reté, com només poden fer-ho les noies boniques. Seduït, passejo primer en bicicleta i després a peu pel l'Stanley Parc, un magnífic parc que sobresurt al mar, amb vistes al port i a l'sky line de la ciutat, farcit de boscos, camins i platges, ponts de sanfrancisco i gavines que volen baix. Quan la festa s'acaba, quan les llums s'encenen, quan tot just havia decidit marxar, Vancouver m'enamora, amb fa l'ullet i tanca la porta despetxada, altiva, indòmita, deixant-me amb la mel en els llavis. Sap perfectament que ara mataria per un dia més amb ella. Però ara ja és massa tard.