Dia 89: Ely - Las Vegas (Nevada) - 1a part

Quan a sisè d'EGB vam començar a estudiar les ciències naturals, ens van ensenyar que als deserts els dies són molt calurosos i les nits molt fredes. Jo, si voleu que us digui la veritat, no m'ho acabava de creure: com ha de fer fred al desert? Al desert hi viuen cactus, sargantanes, serps i camells, no pot fer-hi fred!, pensava quan tenia aquella edat màgica en que tot t'ho qüestiones, tot ho preguntes, tot ho poses en dubte. Aquesta nit al desert de Nevada ha fet fred. I quan he sortit del motel, a quarts de deu del matí, feia fred. Bastant fred. Ara i aquí demano públiques disculpes als meus professors per haver dubtat de les seves sàbies ensenyances.

Avui l'objectiu era arribar a Las Vegas. I ho he aconseguit. Han estat 450 Km. de conducció pel desert solitari, direcció sud. Les primeres dues hores han estat precioses, amb un desert que encara s'estava despertant, amb muntanyes de terra marró esculpides artísticament pel vent, i amb carreteres rectes i afilades com punyals, infinites, inabastables.

A les dues hores he parat i he fet un break al poble de Caliente, a tres hores de distància de Las Vegas, al mig del no res. És curiosa la història d'aquest poble: en Dubbie McQuinn s'hi va instal·lar en 1865 i va construir la seva casa, amb els seus pous i el seu bestiar. Tres anys després, en Jerry McDonald va arribar a la comarca i s'hi va quedar. Va ser aleshores quan van començar el conflictes entre tots dos, que van acabar en guerra civil: anticipant-se a la saga coppoliana de Godfather, els clans McQuin i McDonald van estomarcar-se de valent per uns quants centenars d'acres i ni el govern federal ni la policia va poder aturar la sangria. Van anar passant els anys, varen morir els dos principals instigadors dels enfrontaments (desconec si per mort natural o assassinats a trets en una pizzeria italiana mentre devoraven un plat d'spaguetti a la napolitana), i la guerra es va oblidar de Caliente. Pocs anys més tard, el poble va rebre la notícia de que seria parada i fonda del ferrocarril que havia d'unir Los Angeles i Salt Lake City. Allò va ser millor que uns Jocs Olímpics: el poble va créixer desmesuradament, sobretot amb l'arribada dels treballadors del ferocarril i de les seves famílies, la majoria dels quals, no us ho perdeu, eren austríacs, turcs i japonesos: corria l'any 1905 i durant dècades Caliente va tornar a ser escenari de lluites, aquest cop de caràcter racial, davant la dificultat d'integració dels nouvinguts. Us sona? Com veieu, entrat el segle XXI no hem avançat massa.

Deixo Caliente i avanço pel desert. Tot sortint del poble passo per un desert inundat de cactus estranys que formen onades de punxes dins d'un mar de sorra groga i calenta. Més endavant, el desert es suavitza, apareix un rajolí d'aigua i taques verdes esquitxen el paisatge: apareix la vida, algun arbre verd, alguna vaca, un parell de granges. El darrer tram fins a Las Vegas és d'una bellesa impagable: custodiada per muntanyes de pell de kiwi, la carretera avança entre matolls de color vermell arrenglerats a banda i banda, com fanals orientals encesos, dibuixant una catifa de Hollywood camí de l'efímera fama de Las Vegas: seguint aquelles llums vermelloses arribaràs a la ciutat on els somnis es compleixen, de la mateixa forma que el camí de rajoles grogues et duia a la ciutat d'Oz.

Las Vegas arriba de sobte, sense avisar-te. Són les dues del migdia i la calitxa difumina els paisatges i és així com veig, per primer cop, la ciutat: sorgeix del no res, apareix de cop i volta, com si un magnífic mag se l'hagués tret del barret. Esvaïda per la bruma del sol de migdia, la seva sil·lueta de gratacels lluminosos té unes costures poc definides, irreals. Sembla un miratge, un Brigadoon. Però no ho és: benvingut a Las Vegas.