Dia complet a Paris. M'he llevat tard i l'esmorzar l'he fet en una cafeteria del Boulevard Sébastopol, avinguda que creua Paris en direcció nord des de Chatelet fins a la Gare de l'Est. Després del café olé i el croissant, lectura tranquila veient passar els parisencs camí de la feina. El cafè m'ha insuflat ànims i ha estat aleshores quan ha sorgit la juguesca en forma de pregunta estúpida: Paris no deu ser tan gran com diuen, oi?
La juguesca ha estat acceptada, per desgràcia dels meus peus: prohibit agafar el metro. Però Paris és gran, molt gran. Si teniu un mapa a mà veureu com la volteta que va des de Gare de l'Est, en direcció a les agulles del rellotge, passant pel Centre Pompidur, Hotel de Ville, Notre Dame, Boulevard Saint Germain, Boulevard Sant Michele, la Sorbonne, jardins de Luxembourg, rue Bonaparte, Les Invalides, Champs de Mart, Tour Eiffel, Trocadero, Place de l'Etolie-Arc del Triomf, Champs Elysees i Tulleries fins a la Place de la Concorde, és un bon tros: l'he fet amb tranquilitat, parant per menjar i berenar i en menys de 6 hores.
Un cop a la Concorde he agafat el Metro -ara sí- fins a Montmartre, Place du Teatrê i Sacrê Cour. Des d'allà, caminant de nou per la Rue Magenta fins a la Gare de l'Est i l'hotel. Volta circular al Paris monumental.
La nit ha estat també una prova de foc pels meus peus. He anat caminant des de l'hotel fins a la Place de la Republica i he continuat fins a la plaça de la Bastille on hi havia un ambient impressionant. Aquesta plaça combina el classicisme de la columna en honor als revolucionaris de 1789 i 1830 amb un Teatre de l'òpera d'arquitectura ultramoderna. Fascinant. Des d'allà, per baixar el sopar, caminata per la Rue Sant Antoine, barri de Saint Paul, Rue Rivoli, Hotel de Ville, Chatellet i darrer esforç per arribar al pont Neuf primer, i al Pont des Arts després. Tota aquesta zona, i el Pont des Arts en particular, és un monument al botellón: manades de joves en zel consumeixen litres d'alcohol mirant el Senna, amb la tour Eiffel al fons i el majestuós Louvre a un costat: allà pots trobar cent nacionalitats consumint pipes d'agua, ginebra amb tònica, vi blanc, negre i rosat i estovalles de quadros emparquetant les ribes del Senna. Molta diversió. Molts riures tontos. Molta nena mona i molt xicot Lacoste. Molta intrascendència. Ni rastre de Descartes, de Moliere, de Marat. Cap notícia de Zola, Godard o Alain Delon. Cap Zidane, cap Brigitte Bardot. Cap Marcel Proust ni Clemenceau ni Margueritte Dumas.
A manca de qualitat, hi ha quantitat. I diversitat. Paris és un cafarnaum de races.
D'entrada et sembla veure una simbiosi perfecte entre elles, entre negres i blancs, entre àrabs i llatins. Però aquest capvespre dues realitats s'han dibuixat separades a través dels meus ulls: a les escales que condueixen al Temple del Sacrê Cour, un xicot negre amb vestimenta ampla i gorra de beisbol ha agafat prestat el micro del cantautor bobdylanià que ens oferia versions dels Beatles amb swing de reggae, i ha llençat unes quantes diatrives contra el president Sarkozy. No sé que deia, però el to era reivindicatiu i de protesta. Als tres minuts, l'amo del xiringuito (és a dir, el propietari del micròfon), un blanquet amb aires d'actor porno, ha desconnectat el so. Ja en tenia prou: jo mano i tu calles, sembla ser que ha dit. Més tard, anant cap a la Place de la Bastille he passat per la Bourse du Travall, on centenars d'immigrants sense papers estaven estacionats reclamant els seus drets. Tots eren de raça negre, oferint un contrast significatiu amb els convidats a la festa del pijama, tònica schweppes i vinet dolç que hi havia instal·lada sobre els ponts de Paris i al llarg de les ribes del Senna: allí, tots èrem blancs i occidentals.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada