Hem sortit molt puntuals de Barcelona: a l'hora en punt la magnífica estació de França il·luminava com un far el camí cap a l'Est. Xiulet de sortida i el tren ha començat a caminar. Ha estat, sincerament, bastant emocionant: mesos de preparatius, setmanes imaginant-me com seria iniciar l'aventura, dies pensant quan arribaria el moment...i finalment, ha arribat.
El tren anava direcció Figueres i Portbou, per aterrar finalment a Montpellier. Han estat quatre hores i mitja de trajecte absolutament tranquil. Si voleu saber quina ha estat la sensació més bèstia que he notat quan el tren s'ha posat en marxa, us diria que ha estat... la son. Sí, ho heu llegit bé: molta son, una son de dies i setmanes acumulada, una son sobrevinguda, una mica traïdora, un pèl agosarada...però son dolça, son de vacances, son de per fi estic en ruta. I sí, he dormit ben bé fins la frontera francesa.
Allà m'han despertat els amics de l'aduana, preguntant en un francès molt tancat si tenia alguna cosa que declarar. Per un moment he pensat que el gendarme havia reconegut en mi aquella mirada especial que tenen aquells que estan començant una de les aventures de la seva vida, que havia endeveninat que, efectivament, em trobava en un punt important de la meva existència i en disposició de fer una declaració solemne i protocolària sobre les meves sensacions, amb música institucional de fons i tots els passatgers atents a les meves responsables, madures i equilibrades paraules. Sí, tinc coses que declarar!, he pensat. El miratge ha durat, però, només un instant, que s'ha trencat quan el gendarme aduaner, veient la meva cara d'estúpida, una cara de responsable, madura i equilibrada estupidesa, s'ha adonat que no l'havia entès.
- Cigarretes? Alcohol? - ha inquerit en un to disciplent i afrancesat.
- Rien de rien - li he dit cap cot.
Res de res, ni cigarrattes, ni alcohol ni declaracions solemnes.
Després del primer contacte amb les autoritats gales, Montpellier ha arribat tot d'una, sense avisar. He baixat de l'estació amb ganes de trepitjar terra francès. Primera frontera creuada, primer trajecte en tren. Primera parada per canviar l'ample de vies del meu viatge, direcció Paris. Montpellier, des del meu punt de vista, és una estació de tren amb un parc al davant on passen tramvies pintats de colors vius i la gent somriu pels carrers. He estat una hora mal contada, però m'ha trasmès bon rollo. Els tramvies tenen aquest efecte terapèutic: transmeten benestar, progrés, harmonia i sostenibilitat. Vaja, que t'entren ganes de votar Iniciativa...
El tren cap a Paris ha sortit com una exhalació. La campinya francesa, verda, groga, i violeta, m'ha donat la benvinguda amb els colors de la primavera recent enterrada: un dol molt ben portat, per cert. Tres hores i mitja més tard, el TGV entrava a la Gare de Lyon amb la seva majestuosa puntualitat i l'orgull francès intacte.
Benvinguts a Paris
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada