Dia 5: Berlin - Varsovia

Avui ha estat dia sense presses: esmorzar tranquil a Shöneberg, metro fins a la Hauptbanhoff de Berlin i espera del tren que em portarà un pas mes cap a l'est. Destí: Varsòvia.

Han estat sis hores de tren molt tranquiles: llegir, dinar, escoltar musica i dormitar mentre les tres-centes gammes de verd dels boscos polonesos encenien el mapa dels somnis. El trajecte té una importància històrica brutal: estic fent el mateix recorregut que les tropes de la Wehrmach van fer els darrers dies d'agost de 1939 per envair Polonia en menys de 3 dies i provocar, si es que no ho havien provocat prou, la declaracio de Guerra de Françaa, aliat polonès. Veient, copsant i respirant la tranquila pau que desprenen les verdes extensions de bosc, sembla mentida que, fa exactament 70 anys, aquest recorregut fos el descens als Inferns de Dant del segle XX...

Varsòvia ha arribat a les 18.30 de la tarda d'avui. Una estacio grandiosa que dóna a una placeta immensa, amb l'edifici mes alt de Polònia (el Museu de les Ciencies i les Arts) coronant-ho tot. Com que se m'havia oblidat el petit detall de que els euros no funcionen en aquestes terres, he hagut de canviar diners per primer cop. L'Orient s'acosta.

Un cop al Hostel, el cel s'ha trencat. Ha caigut el diluvi universal i una mica més, i les pedres de gel han entrat, sense pagar, a les habitacions del hotel. Molt espectacular: la pluja polonesa (desconec si aquest terme s'utilitza tambe per descriure practiques mes concuspiscents) té molt mala llet.

El sopar ha estat en un nostalgic àtic del passeig més comercial de la capital, on fotografies i dibuixos recorden la trista historia del país: tres vegades partit i repartit i durant cent vint-i-tres anys desaparegut (del 1795 al 1918), senzillament tragat per les potències imperials veïnes: els amics prusians, els companys rusos i els col·legues austrohúngars. I després de tots aquests calvaris, continuen vius, més que mai, com a país. Una lliçó a aprendre, polacs.
Koniec.