Dia 1: Paris

Paris ha estat objecte de milions i milions de poemes, versícles, odes i rapsòdies. Paris ha estat mirall de ciutats, països i nacions senceres. París ha estat capaç d'enamorar músics, arquitectes, funcionaris i dictadors. París ha acollit llegendes i contes mitològics, històries èpiques que només han pogut tenir lloc aquí: la revolució francesa, la declaració dels Drets Humans, la fi de l'Ancient Regim. París ha forjat mites milenaris, com Robespierre o Lluís XVI, però també com Rick de Casablanca, en Rene d'Allô Allô o, més recentment, Giulano Belleti o la mateixa Paris Hilton. Què més es pot dir de París que no s'hagi dit ja?

Jo, modestament, puc aportar la meva visió d'avui, la visió d'un París més enllà de la visita turística.

He arribat a l'estació de metro de Chateau de l'Eau en menys de 20 minuts, on tinc l'hotel. Aquesta parada està molt a prop de la Gare de l'Est i de la Gare du Nord. Ens trobem en el districte 11è, a 15 minuts a peu del Centre Pompidour. Sortint del metro m'he trobat amb un Paris desconegut: el París negre. Parisencs congolesos, etíops, zambians, senegalesos i namibis. Parisencs africans. Parisencs antillans. Un barri ple de comerços adreçats a la població autòctona de les Antilles o de les costes d'ivori, perruqueries estrafolàries, locals de prostitució de neó, supermercats amb productes aborígens, botigues on es pentinen celles, ungles i rínxols. Un festival de colors. Una sorpresa.

Observant amb ulls ben grossos aquest París desconegut, he fet via cap a l'hotel. L'Hotel ha resultat ser un indret amb molt poques pretencions i moltes escales, i amb un sentit de la justícia propi de la Revolució Francesa: quan menys pagues per l'habitació més escales has de pujar. Habitació 36, m'ha dit. La dernier, ha matisat amb un somriure irònic. L'escala de cargol s'ha fet eterna, però ha valgut la pena pujar fins al colomar on tinc l'habitació per gaudir d'una sensació única, d'un somni complert: prendre posessió, ni que sigui per unes hores, d'una habitació a les golfes d'un antic edifici parisenc i veure,des d'alla, infinitat de terrats i golfes amb sostres inclinats ocupats per joves escriptors novells omplin fulls en blanc i fumant Ducados i bebent absenta somniant en cridar l'atencio d'inexpertes pintores de naturaleses mortes que emborronen teles amb passió...bé, no és exactament així, però la sensació ha estat aquesta, si fa no fa. L'habitació m'ha fet feliç.

Superat el miratge, he decit perdre'm per Paris.
Sense voler desvetllar-vos el final de la historia, ja us avanço que ho he aconseguit!: m'he perdut. Però bé, això ha estat després de dues hores i mitja de descobriments, de carrerons, de temples i de ponts, d'avingudes i cases de la ville. París t'assalta inventant-se palaus de quaranta columnes dòriques al bell mig d'una plaça, traçant bulevards inesperats, creuant ponts de pedra i ferro colat, edificant Tulleries i catedrals i Fòrums peatonals on viure ha de ser un plaer. Parisencs compartint copes de vi blanc en un parc públic. Colles d'amics berenant al Pont de Neuf mentre el sol es pon. Piramides invertides i divertides, donant entrada a col·leccions estratosfèriques. I la llum s'apaga. I la torre gris s'il·lumina, i no cal que surti la Lluna perquè ja hi som tots, a Paris.