Dia 4: Berlin

El tren nocturn m'ha portat fins a Berlin, tal com estava previst. Durant el trajecte, primer contacte amb aborígens de la zona: dos alemanys! Ell, Helmut; ella, Ulrika. Després de tres dies sense parlar (és el que té viatjar sol), he mantingut la primera conversa llarga, sense presses. S'ha parlat del viatge, de Rússia, de llibres, de la Deutschland Unheit, del perquè viatgem i del perquè d'altres no ho fan. La conversa ha acabat amb les primeres llums del dia i amb l'habitual "ja ens trobarem al facebook". D'acord.

Berlin m'ha rebut amb núvols, per contradir l'esplèndid sol francès: fins i tot amb això volen diferenciar-se dels seus veïns, ara amics, abans enemics. L'exèrcit prussià no ha aturat el comboi, així que l'entrada a la capital del Reich ha estat tranquila.

L'hotel està situat en el Berlin Oest, en el residencial barri de Shöneberg, molt a a prop de l'Ajuntament d'aquest districte berlinès. Un cop dutxat i esmorzat, el que em demanava el cos era anar, de seguida, cap a el Berlin Est. Dit i fet: amb un cop de U-bahn m'he palplantat a l'estació de l'Est (Ost Banhoff) i d'allà he encarat amb ànims estalinistes la magnífica avinguda Karl Marx Allee. Aquest carrer, tan llarg com la Diagonal de Barcelona, creua en direcció Est-Oest el districte de Friederichhais i mor a l'Alexander Platz. Va ser coneguda com el monument més llarg del món, ja que va ser concebuda com un repte arquitectònic. La Deutsche Democratic Republik, sis anys després de néixer com a tal després de la II Guerra Mundial, va programar el disseny, la construcció i l'elevació als altars del Socialisme d'aquesta gran avinguda, per edificar la gran capital del que -volien- havia de ser l'Alemania Unida. Les aspiracions unificadores venien, als inicis dels anys 50, per part de l'stablishment del'Est, que veia com una anomalia històrica (o com un sarampió mal curat) el fet que el país hagués quedat partit i la meitad del seu territori estigués en mans d'Occident. Lluitant contra aquesta anomalia es proposaren edificar la ciutat més bella del món, digne per acollir -de manera immediata, creien- la capital de la Deutschland unida. L'avinguda encara avui impressiona, edificada amb estilisme pansoviètic i disseny de línies fines. Passejar-hi ha estat un plaer que ha durat 90 minuts, llarga com tres-cents camps de futbol. És curiós que, un cop entrada la dècada dels seixanta i aixecat ja el Mur, les ànsies unificadores de l'Alemania socialista van anar minvant fins a desaparèixer: és d'aquesta època el canvi de nom de l'edifici més representatiu de l'Avinguda Karl Marx, el qual va passar de dir-se "Alemania Unificada", a ser batejat amb el contundent i inequívoc nom de "Bukarest".

L'avinguda finalitza en l'esplèndida Alexander Platz, on aquestes setmanes una exposició conmemora els 20 anys de la caiguda del Mur. Després del currywurt en homentge a Herr Richter, cafetó tranquil des d'on escric aquestes lletres.

La tarda ha consistit en passejar per l'Ost Berlin, estones llargues descansant i llegint davant les magnifiques esplanades que hi ha davant de la Dom (catedral) i del Reichstag (Parlament), ullada ràpida a la Brandemburg Tör i tornada cap a l'hotel, amb son de la nit anterior. Gutten Nach.